Buenafuente purga la seva perplexitat

sobretot en nits d'insomni.

Malgrat que dimecres també havia dormit poc, com cada dia que presenta el seu programa de matinada En el aire (La Sexta), a Buenafuente se'l veia exultant amb aquest llibre en el qual, tutelat per l'editora de Reservoir Books, ha donat curs a la seva vena de dibuixant, un «plaer íntim» que practica des de fa 25 anys i que l'ha portat a omplir desenes de llibretes i quartilles. «Una editora gràfica és com la teva mare; ella em va dir que li portés 'alguna cosa' i jo li vaig portar 300 originals, tots amb una unitat estilística, fets a mà amb tinters i amb la il·lusió d'un debutant», afirma.

Després de descartar la meitat dels dibuixos, l'editorial va entendre que el contingut d'aquella carpeta conformava més un àlbum que una història lineal, perquè el showman deixava anar els seus pensaments sense embuts: records familiars, la situació política del país, la fama o l´independentisme. «M'agrada perquè és arriscat i em despista fins i tot a mi. Cada nit deixava assecant el que dibuixava a tinta al meu colomar, i després veia quin text tindria, encara que a vegades no se me n'ocorria cap, i aquests dibuixos 'mancs' em miraven des de l'armari esperant, preguntat què passa amb nosaltres?», bromeja Buenafuente.

Aquesta llibertat creativa permet que en una pàgina apareguin els pares del dibuixant, en una altra Nixon, Magritte o Rajoy, i una mica més enllà un home exclamant: «M'han robat l'horitzó». Convertir en text una entrevista a Buenafuente és complicat perquè es perden tots els registres, el to d'ironia d'algunes respostes i aquella cordialitat que no es desvia de la que mostra des de la televisió.

La perplexitat que exhibeix en les històries, diu, li serveix de teràpia, «una forma d'estar més tranquil», com aquest pallasso en què es reflecteix i que es diu a si mateix: «No entenc res, però aquí estic». Encara que intenta desenganxar-se de la saturació de l'actualitat a la qual l'obliga la feina, el presentador es considera un afortunat per no ser un simple analista i comptable de dades. «Puc sortir en el programa i dir: 'Pedro Sánchez va votar per error la Llei de l'avortament, què t'ha passat Pedro?' això és infantil, però bonic», assegura el showman.

Entusiasta de la novel·la gràfica -«un dels mitjans més lliures»-, i de l'obra d'autors com Miguel Gallardo (María y yo) o Paco Roca (Arrugas), el presentador és a més seguidor de les vinyetes dels diaris com El Roto, però es veu incapaç de seguir el seu ritme. «Encara que sóc molt de complicar-me la vida, (i la meva família al·lucina), una vinyeta al dia seria implantejable; si ara que estic treballant amb el setmanari El Jueves ja suo tinta...», argumenta.

Això no obstant, té una experiència a la premsa diària, en concret una vinyeta publicada fa sis anys per a ni més ni menys que The New York Times, il·lustrant un article d'opinió sobre l'augment del suïcidi entre més grans de 40 anys. «Un tema terrorífic. Quan l'editor del diari m'ho va plantejar em vaig dir: Em vol dir alguna cosa?», rememora.

A No entiendo nada, Buenafuente no evita un tema espinós: el procés identitari català. «El dibuix ho diu tot, dos ocellots separats, com suant una tinta, un procés impossible de diàleg. Més enllà de l'opinió personal que puguis tenir de la independència o no, el que em té trencat és la incapacitat de diàleg, aquell gran fracàs de la política», comenta.

Un altre aspecte de la seva vida que tampoc no obvia en els dibuixos del llibre és el de la gestió de la popularitat. «No vull donar imatge d'estar cansat de fama, perquè no és veritat, i perquè la gent et pot dir 'doncs no et dediquis a això'. Però sí que estic atònit amb la vivència de la fama, com a receptor d'aquesta atenció, veig coses que al·lucino: la foto contínua, l'impacte, el soroll...», comenta.