Un món de porcellana on trencar-se una ungla és un esdeveniment «terrible» -la paraula s´ha de pronunciar amb l´irritant deix d´una esnob desvagada- va- va irrompre el cap de setmana a l´escenari del Casal del Poble de Callús. Un univers farcit de festes d´alta societat, matrimonis hipòcrites, xafarderies interessades, converses afectades i, especialment, de personatges que només s´escolten a si mateixos. Un veritable elogi de la frivolitat basat en l´imaginari literari de l´escriptora nord-americana Dorothy Parker i executat amb un savoir faire admirable per les actrius i els actors de l´Associació Grup de Teatre i el Taller de Teatre Musical de la localitat bagenca.

El diari d´una dama de Nova York es va representar dissabte a la nit i diumenge a la tarda davant d´un nombrosíssim públic que va saber reconèixer l´altura escènica assolida pels intèrprets, dirigits per Ivan Campillo. Isidre Badia, Josep Ma Ginestà, Liliana Navarrete, Marina Serra, Elisa Vendrell, Rosa Badia, Rosa Ginestà, Joan Prat, Anna Teixidó, Serafí del Arco, Jordi Puig, Teresa Tomasa i Anna Marquès (que va assumir els rols de la finalment absent Elisabeth Hernández) van exhibir dots actorals, vocals i coreogràfiques firmant un exercici complet dels diversos gèneres que es posen en dansa en el teatre musical.

La high society novaiorquesa que va parodiar Dorothy Parker (1893-1967) és la protagonista de les tretze escenes amb què es construeix l´espectacle, que no trena un fil argumental més enllà d´oferir una sèrie de retrats de les alegries i misèries d´uns personatges aïllats de les tribulacions de la majoria de mortals. Passatges com el d´Una més i prou, amb Marina Serra i Isidre Badia, París, amb Liliana Navarrete cantant La vie en rose d´Edith Piaf, i la coral i inicial Diari (Rosa Badia, Rosa Ginestà, Elisa Vendrell, Teresa Tomasa i Anna Teixidó) van posar sobre la fusta les polièdriques capacitats del grup, que va fer de la seqüència d´esquetxos una fira de les vanitats còmica i punyent.

Josep Ma Ginestà, en el paper de mestre de cerimònies radiofònic, va acomiadar l´espectacle exclamant que «els havia promès una festa memorable però, com tot el que és bo, això també s´ha d´acabar». Seria de desitjar que, un cop lluït i aplaudit, l´espectacle tingui vida més enllà de les dues i reeixides funcions inaugurals.