Una visita al Louvre amb el museu tancat va ser l´agraït colofó de l´aventura del premi The Exposure Award que Oriol Segon (Manresa, 1981) va obtenir l´any passat a la ciutat de Nova York però no va poder recollir fins la setmana passada a París. El fotògraf bagenc va ser guardonat pel treball documental Young patriots, fet en un campament militar per a nois i adolescents, a Mogyorod, Hongria.

Per què ha trigat tant temps a rebre el premi?

See/Me és una empresa de promoció de l´art i organització d´esdeveniments. Després de concedir-me el guardó del 2014, van tenir problemes interns i l´acte de lliurament no es va dur a terme. Però allò ja va passar i, en muntar a París el certamen del 2015, que va guanyar la mexicana Gabriel Torres Ruiz, van decidir també lliurar el premi de l´any anterior.

«Young patriots» és una mirada directa a un camp d´estiu on els nens són instruïts en la disciplina militar. Encara s´exposa?

No, ja no. Estic content del recorregut que ha fet, però s´ha acabat. Es va veure a Finlàndia, Portugal, Itàlia, Cadis, Granada, Madrid, a la Casa Golferichs de Barcelona amb motiu del Docfield i al Clic de Cabrianes, però ara ja tinc el cap en altres projectes.

Quin va ser el treball de la seva successora en un premi que, segons explica See/Me, ha tingut 25.000 participants d´arreu del món en cinc anys?

Gabriela Torres va fer una sèrie sobre el silenci. Ella sempre havia viscut a Mèxic DF, i quan va venir a Europa la va sobtar el silenci que va trobar.

En què treballa vostè ara?

M´agradaria distanciar-me de la mirada fotoperiodística perquè trobo que està molt arquetipitzada. S´estan creant icones, que creen una manera de llegir la relació d´allò que s´ensenya amb la realitat. Un exemple és la fam a l´Àfrica, crec que l´enfocament que es fa d´aquest tema està sobreexplotat, fins al punt que potser l´espectador ja no llegeix la imatge de la forma adequada i s´insensibilitza.

Per saturació?

El que s´està fent, s´ha de continuar fent, no podem deixar de parlar dels grans problemes, però la fam a l´Àfrica i els desplaçaments de població s´han iconitzat i potser ja no ens mirem les fotografies des de la sensibilitat.

Com s´ha d´explicar, doncs?

Recordo un treball d´un autor nord-americà sobre les migracions que es basava a ensenyar la roba. Sense persones, només a partir de sabates desgastades, roba foradada, la taca de sang d´una peça... D´aquesta manera, s´aconseguia explicar moltes coses del que tema que s´està tractant.

Certàmens com World Press Photo i Visa pour l´Image van en aquesta direcció?

Jo hi continuo veient el de sempre. Però hi ha gent com Joan Fontcuberta que qüestionen l´ús de la fotografia en la societat, sobresaturada d´imatges. Ara mateix, hi ha un debat entre una línia més clàssica i una nova mirada.

En què ho concretarà?

Som una colla que volem treure la fotografia al carrer. Per exemple, empasquinant-la, enganxant-la a la paret. Sense intermediaris, de l´autor a l´espectador.