El foc inefable del violí d'Ara Malikian

El violinista d'origen armeni va fer un concert que va omplir de gom a gom la plaça de l'Església de Rajadell

27.07.2015 | 10:56
El violinista Ara Malikian en un moment del concert.

Ara Malikian, nascut a Beirut el 1968, és un músic excepcional, un virtuós del seu instrument, el violí. Quan era petit i la guerra civil libanesa aterrava edificis i engolia carrers de la ciutat sense treva, reconfortava tocant el violí els seus veïns quan s´havien d´amagar en els refugis antiaeris. Ahir a les deu del vespre, Malikian, juntament amb el guitarrista argentí Fernando Egozcue, va tocar a la plaça de l´ de Rajadell, on va venir convidat per la fotògrafa rajadellenca Marta Pich.

Malikian i Egozcue van interpretar en duet temes de Lejos i Con los ojos cerrados, els dos treballs que han enregistrat conjuntament. Les composicions, originals d´Egozcue, són peces de música sud-americana contemporània amb influències de música clàssica europea, jazz i, fins i tot, rock dur.

«Un cop sóc a l´escenari, m´és força igual si sóc davant de 400 persones o de 4.000», assegura Malikian en una entrevista publicada recentment per aquest diari. Dissabte a la nit, a Rajadell, 400 persones van omplir la plaça i Malikian, enèrgic, va donar-se a la música des dels primers compassos, fent una melodia a l´uníson amb la guitarra espanyola d´Egozcue.

Un dels trets de l´univers musical explorat per aquests dos mestres del seu instrument és el contrast de ritmes, que de vegades tensen fins a l´extrem. L´exemple modèlic d´aquest recurs musical en les obres d´Egozcue és la cançó Enredadera, en què una introducció amb una melodia trepidant i embogida d´aires klezmer va donar pas a un diàleg mòrbid i misteriós, gairebé esmorteït.

Tot i que és conegut arreu del món per la seva tècnica interpretativa, Malikian destaca pel caràcter trencador, poc ortodox i sorneguer que té dalt de l´escenari. Tant és així, que ahir quan va presentar el tema Enredadera, va explicar al públic una llarga història que es remunta al moment en què Egozcue va compondre la peça. «Fernando va viure una època de molta angoixa existencial. Durant un temps, només escrivia notes, notes i més notes en un quadern de pentagrames. Eren notes absurdes, sense cap sentit. Un dia, em va donar la partitura i em va dir: ´toca aquesta cançó´. Aleshores jo li vaig dir: ´Aquesta peça és intocable´, però vaig decidir de tancar-me setmanes i setmanes a casa per estudiar el tema. Cada cop que hem provat de tocar-la en directe, ens hem equivocat. Espero que avui no ho fem gaire malament», va explicar. El públic es petava de riure com si estigués escoltant un monòleg d´Andreu Buenafuente.

Més enllà de l´espectacle de la seva tècnica musical i el seu sentit de l´humor, Malikian és un d´aquells artistes que és capaç de transmetre aquell encant subtil i inefable que els músics de flamenc anomenen duende. Ha estat tocat per aquell foc que va abrusar Camarón i Ravi Shankar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema