a tornat a posar-se de moda el vermut,un dels grans obridors de gana gràcies, presumiblement, al donzell, la planta aromàtica de sabor amarg que hi ha a la seva essència. Diguem que l´aperitiu es reactualitza amb el seu sinònim. «Vaig a fer el vermut», s´ha continuat dient durant anys, tot i que la finalitat última fós beure una canya, un albariño o un fino de Jerez, en comptes d´un got de Perucchi, Lacuesta o Yzaguirre. Es tracta d´un vi popular i civilitzat.
El vermut torinès va aplacar la set del Risorgimento a Itàlia. La seva fórmula màgica data d´abans de la fi de la divisió dels regnes, però podria dir-se que el nou esperit nacional garibaldí, d´embotellar, bé el podria haver servit com a aperitiu la firma Martini. Després van arribar Carpano, Gancia, Cora i Cinzano, entre d´altres. Alessandro Martini, comerciant de vins, i Teófilo Sola, comptable, es van unir el 1863 a l´herbolari Luigi Rossi per començar a produir una recepta de vi blanc i un popurri d´herbes: una barreja secreta que va canviar per sempre la història de la copa i de la cocteleria. Barreja secreta? Doncs, sí. Fixeu-vos-hi: artemisa, fulles de donzell, marduix, nou moscada, farigola, sàlvia, canyella, anís, fonoll i clau d´espècie. Tot això, amanit, escalfat i destil·lat. El color vermell s´obtenia de pintar la barreja amb caramel.
La festa, des de llavors fins ara, ha durat ni més ni menys que 150 anys. La Martini, Sola i Compagnia va néixer l´estiu del 1863, i aviat va abandonar Torí per instal·lar-se a Pessione, un poble a pocs quilòmetres de distància però estratègicament situat a prop de la carretera que condueix al port de Gènova. Quan Sola va morir el 1879, Rossi el va substituir en la firma que va passar a ser Martini & Rossi. El vermut va començar a triomfar i en pocs anys es va convertir en l´aperitiu italià de referència universal. Un segle i mig d´història no diu prou de la popularíssima marca torinesa, adquirida fa vint anys pel grup Bacardí. A final del segle XIX, s´exportava a setanta països, i probablement no hi ha ni un sol lloc al planeta on el vermut sigui desconegut, encara que només sigui per haver-ne sentit a parlar. He de reconèixer que sense vermut seria un home a l´aigua, no ja per l´excepcional idea d´haver aconseguit d´un vi dolent una barreja meravellosa per prendre sola o amb soda, sinó perquè el vermut forma part del Manhattan, del negroni, l´americà o, en ínfimes dosis, del dry martini.
El dry martini és la llegenda de la cocteleria. El còctel sobre el qual més s´ha escrit, parlat o fabulat de tots els que existeixen. Ningú de la firma Martini estaria disposat a posar-ho en dubte i, efectivament, el nom del combinat s´ha relacionat amb la marca italiana, però també hi altres versions no menys fiables. Per exemple, que el còctel el va inventar en la primera dècada del segle XX un bàrman anomenat Martini, de l´hotel Knickerbocker, de Nova York, per a un dels seus parroquians més il·lustres, John D. Rockefeller.
Al Knickerbocker, de Times Square, a prop del Metropolitan Opera House, hi va viure llargues temporades el tenor Enrico Caruso. Allà, a la seva suite, la seva esposa hi va donar a llum la seva filla, Gloria. Només de néixer, li va examinar la boca i va exclamar: «té les cordes vocals del seu pare!». Caruso feia pràcticament tots els seus àpats al restaurant de l´hotel, sempre utilitzant els mateixos coberts. El Dia de l´Armistici del 9 de novembre del 1918, va treure el cap a la finestra de la seva habitació i va cantar per a la multitud l´himne nord-americà, el Star-Spangled Banner. A continuació, va continuar amb els himnes nacionals de França i Itàlia.
Fosco Scarselli, bàrman de Florència, un dia va barrejar un terç de ginebra, un altre de vermut vermell i un més de campari. Hi va afegir gel, un cop d´aigua mineral amb gas i una rodanxa de taronja. Així, quan la tercera dècada del segle passat encara estava en projecte, va inventar un dels glops més equilibrats i refrescants: el negroni, en honor d´un comte toscà del mateix nom, aficionat a les emocions fortes. S´explica que Negroni es va cansar del raig de ginebra habitual, i Scarselli, que l´atenia en el vell Cafè Casoni -en l´actualitat, Giacosa, de la Via della Spada- va doblar la dosi d´alcohol. Posteriorment es va popularitzar, ja entrats els anys trenta, una variant del negroni menys etílica que incorporava, en comptes de ginebra, soda i molt gel. Els camises negres de Mussolini van elogiar la barreja per considerar-la altament representativa d´Itàlia: vermut torinès i campari de Milà.
El que no s´imaginaven és que el còctel acabaria dient-se l´Americà, en homenatge a Primo Carnera, que el 1933 va aconseguir el títol dels pesos pesants al Madison Square Garden Bowl, de Long Island, quan va vèncer per KO Jack Sharkey. El negroni s´ha de preparar en el mateix got, baix i ample, igual que el que s´utilitza per a l´old fashion. És fonamental que els glaçons, dos com a màxim, siguin sòlids, per evitar que es fonguin abans d´hora i embrutin la beguda. A aquest combinat no se l´ha de privar de l´habitual rodanxa de taronja en el tall del got.
El Manhattan, el tercer dels grans còctels amb vermut, es compon de dues o tres mides, en la variació hi ha el gust, preferiblement de rye whiskey, com a mínim el 51 per cent de sègol, o de bourbon -hi ha qui dóna suport a aquesta última opció- amb una de vermut vermell italià dolç. Si es vol el glop més sec, el millor és triar vermut francès, Noilly Prat. Al Manhattan se li afegeixen 3 gotes de bíter, angostura, per donar-li empenta. Es barreja en el mateix got o copa al costat del gel, tot agitant-lo. Qui hagi estat a la Petita Itàlia de Nova York -avui dia només es pot considerar digne de dur aquest nom el tram del carrer Mulberry entre Broome i Canal, on es troben els restaurants- podrà percebre per què el Manhattan interpreta millor que d´altres el melting pot novaiorquès -la barreja de cultures en aquest espai- després de l´arribada dels italians. El que s´ha dit abans, whiskey i vermut exemplifiquen en un combinat famós la simbiosi perfecta entre el vell i el nou món, tan ben portada a la literatura i al cinema, amb les pel·lícules sobre la màfia.
La història, al capdavall, ho resumeix tot. Un bàrman del Manhattan Club va crear el 1875 aquesta barreja quan Jenny Churchill (la mare de Winston) va organitzar una festa en honor d´un amic del seu pare, Samuel J. Tilden, després de la seva elecció com a governado
