A les cantonades de París

10.10.2015 | 00:00
A les cantonades de París

omés aterrar a París em dirigeixo al cementiri de Père-Lachaise, a l'est, a saludar els culpables de la meva predilecció per les ribes del Sena. Jim Morrison, el cantat de The Doors, és el primer a qui reto culte. No sé si escopir sobre el seu panteó, en homenatge a Boris Vian, o què. Un home descalç, que vacil·la per allà amb una regadora, em confessa que han precintat el recinte perquè s'hi practicava sexe ("El Rei Llangardaix" era conegut també com a "missioner del sexe apocalíptic"). La meva marxa fúnebre i mitòmana segueix cap als sepulcres d'altres il·lustres: Wilde, Proust, Mèliés, Modigliani, La Fontaine, Apollinaire, Molière, Chopin, Delacroix, Balzac, Nerval, Musset, Moustaki, Taro i Piaf. El seu silenci d'ultratomba em diu molt més que qualsevol obra contemporània.
En sortir de la residència mefistofèlica visito la maison de l'estimat novel·lista realista Honoré de Balzac, ubicada al vessant del Passy, on me l'imagino al seu despatx, desvetllat pels deutes, devorant cafès i escrivint tota la nit com un posseït, a la vora del foc, la descomunal Comèdia humana. A la seva cambra em vénen al cap alguns passatges de Les il·lusions perdudes: "Els homes il·lustres de cada època es veuen forçats a viure a part. No són els ocells del bosc? Canten, donen encant a la naturalesa, i ningú ha de veure'ls (...) El poble hipòcrita i ingrat desterrarà el talent del seu si com Atenes va desterrar Arístedes (...) Un gran escriptor és un màrtir que no morirà".
Saltant de rue a rue, i de la Sorbona (la de Sartre, Descartes, Victor Hugo i companyia) a l'Òpera ("L'Estat sóc jo", deia el seu fundador Lluís XIV), em planto a la impremta on es va editar l'inigualable Ulisses de Joyce. Tot seguit em submergeixo a la mítica llibreria Shakespeare&Co, on hi ha un llit que poden utilitzar els poetes, i un piano vell (però ben afinat) presidit per una frase emmarcada de Tom Waits: "The piano has been drinking, not me". Al Louvre em declaro a la Venus de Milo, i al Pompidou contemplo la simfonia d'El violinista a la finestra de Matisse. Després vago pel Barri Llatí, a la recerca de l'spleen de Baudelaire. Més tard prenc un chambord al Café de dos Moulins, on es va rodar Amélie, abans d'enfilar-me amb la boira a Montmatre i Montparnasse, on no queda rastre de nabis, ni incohérents, ni bohemis del XIX, ni cabarets plens de fum; només indústria turística de reduccionisme algebraic. "Au revoir modernité".
A boca de fosc, penso en Henry Miller i el seu llibre Tròpic de càncer: "París és com una puta. Des de lluny sembla captivadora, no pots esperar fins a tenir-la als teus braços. I minuts després et sents buit, fastiguejat de tu mateix. Et sents burlat". Tot i així m'encanta aquesta ciutat, perquè a cada cantonada et pots topar amb la cultura, mentre que a les nostres cantonades només hi ha tertúlies de futbol, política i alguna burilla mal apagada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema