A

ixí com cada família dissortada ho és a la seva manera, també cada poeta escriu i diu els seus poemes a la seva manera: no n'hi ha dos d'iguals.

Joan Margarit i David Castillo pertanyen a generacions diferents. El primer és fill de la postguerra. El segon es va fer gran amb la Transició. Margarit, tot i haver viscut durant bona part de la seva vida a la ciutat, manté les arrels arrapades a la terra dels seus avis. L'obra de Castillo, en canvi, és radicalment urbana: sovint descriu els personatges que vaguen pels suburbis de Barcelona i reflexiona sobre els problemes socials que reflecteixen.

Dimecres al vespre la sala d'actes de la Casa Lluvià de Manresa es va omplir per escoltar aquestes dues veus tan diferents convidades pel festival Tocats de Lletra. Castillo va fer riure l'auditori amb els seus versos més irònics i va fer arrufar el nas a més d'un quan va ensenyar les vergonyes de "la ciutat de moda". Margarit va recitar poemes del recull Des d'on tornar a estimar. La veu del poeta de Sanaüja, fonda com una olivera mil·lenària, va regalar als assistents un doll de saviesa, tan dur d'empassar com la vida.