La Fira Mediterrània segueix animant amb els seus espectacles els carrers de Manresa. Aquest matí, els més petits han pogut gaudir d'una sèrie de jocs a la plaça Flus i Palà.
A la plaça Sant Domènec, la companyia Basca Ertza ha sorprès als espectadors amb un espectacle de dança i teatre amb seminus inclosos
La cara més festiva de la Fira Mediterrània de Manresa engega quan es fa fosc
Li va costar, ahir, arrencar a la Mediterrània més popular, la del carrer. Però, quan es va fer fosc, va sorgir la cara més festiva, la que porta les famílies a aturar-se en una plaça o en un tram del Passeig. Ahir a la nit, la plaça Major presentava un ple absolut amb l'espectacle de circ modernista de Les P'tits Bras, cridat a ser un dels muntatges amb nom i cognoms d'aquesta edició. Silenci només trencat pels aplaudiments o les exclamacions d'admiració. Un èxit. Abans, l'experiment A vore, amb cants de l'Ebre col·lidint amb el jazz, la música electrònica i la dansa contemporània, de les sàvies mans d'Astrio amb Ramon Balagué, Sònia Gómez, Pere Gumbau i Pau Puig -amb una complicitat fins a la medul.la-, van arrencar fins i tot algun "bravo!". No, el pati del Kursaal no es va omplir però A vore és un espectacle cridat a evolucionar, tal com ho va fer In Somni, de Kulbik i la Sant Jordi: aquests laboratoris de creació, on els extrems es toquen, són el que dóna sentit a la fira.
Deixar la plaça Sant Domènec lliure i oberta als espectacles es va tornar a revelar un encert. És, ara sí, un dels punts neuràlgics de la Mediterrània de carrer. Circ a la tarda amb Capicua i al vespre amb Estampades. I si el carrer no es va despertar fins tard (excepte Sant Domènec), els grans responsables de fer que, per primer cop en aquesta fira, el públic s'animés van ser Sidral Brass Band, una formació penedesenca que, realment, s'hi van deixar la pell amb una dosi de música frenètica on cabia des dels Caçafantasmes, de Ray Parker, fins a Michael Jackson. Un cap de colla amb barretina i megàfon -amb especial habilitat per fer malabars amb el bastó d'un avi o la gorra d'un company- es convertia en el rei de la festa, de Crist Rei a Sant Domènec i a la inversa. Nens ballant, picant de mans i la sensació que ara sí, finalment, començava la gresca. El fi de festa a Sant Domènec va servir per donar pas al circ d'Estampades, una al.legoria de les fàbriques tèxtils difícil de comprendre per als més petits però visualment atractiva que va congregar una molt més que generosa rotllana al seu voltant.
En una altra lliga, MontRauxa. Aquesta colla de virtuosos percussionistes encapçalada per Nan Mercader -amb una sinuosa ballarina- que, situats a les escales de Crist Rei, lluitaven per elevar la seva proposta per sobre del soroll dels cotxes que demanaven pas per enfilar el Passeig. Mala peça al teler. Poca gent però, amb humor, MontRauxa va jugar les seves cartes. Sabien que els cubans van plagiar el ritme de txa-txa-txa, que, en realitat, és el Ball de l'Espolsada? Doncs ja ho saben.
