ova York m'excita terriblement des de l'adolescència, quan vaig descobrir la Beat Generation i el seu llibre de capçalera On the road (1957), de Jack Kerouac, una obra escrita a Manhattan; el punt de partida de la novel·la que va mitificar la Ruta 66. De fet, ara fa setze anys, quan en tenia setze, vaig convèncer els de casa perquè m'hi enviessin tot sol durant un estiu, a una escola d'anglès, on em van veure poc el pèl. Em passava els dies embadalit pels gratacels i les nits al·lucinant amb el jazz en directe dels bars més sòrdids de la ciutat (els únics on em deixaven entrar). Allà, a banda de trompetistes semidéus, vaig trobar-me, com Dean Moriarty, el protagonista d'On the road, amb l'única gent que m'interessava, és a dir, "la que està boja, la gent que està boja per viure, boja per parlar, boja per salvar-se, amb ganes de tot al mateix temps, la gent que mai badalla ni parla de llocs comuns, sinó que crema, crema com fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes entre les estrelles".

Per tant, ni l'Empire State, ni Wall Street, per a mi Nova York és Kerouac i, també, Lou Reed, i el meu districte preferit, Brooklyn, on va néixer el pare del rock alternatiu. Aquí, a l'extrem oest de Long Island és on he palpat la millor escena artística independent. A més, té un patrimoni arquitectònic millor que Manhattan o el Bronx (bressol del hip-hop), i sobretot gaudeix del patrimoni protopunk de la banda The Velvet Underground. Aquest grup, format a mitjan anys 60 per Lou Reed i John Cale, ha estat una influència capital per a les avantguardes posteriors. Reed ens va descobrir, primer amb la Velvet i després en solitari, la cara menys amable de NY, el costat salvatge de la ciutat, on s'hi poden passar dies "perfectes": "you just keep me hanging on (...) I thought I was someone else, someone good"...

L'escriptor Tom Wolfe té raó quan diu que a Nova York "la cultura sembla ser simplement a l'aire, com una part del clima". Agafar un taxi a Nova York, per exemple, és pensar en Taxi Driver o el tema Cabbies on Crack dels Ramones. I si ets negre, i no saps on anar, el taxista sempre et deixarà a Harlem, en el clubs on havia tocat el piano Duke Ellington. Perquè si t'agrada el jazz, oblida't de la resta, has d'anar a la Gran Poma, un sobrenom inventat pels vells jazzman's, que solien dir: "hi ha moltes pomes a l'arbre, però si agafes Nova York estaràs agafant la gran poma". Sovint, en aquesta metròpoli que treu fum per les clavegueres, et pots sentir al mig de Gangs of New York d'Scorsese o al Manhattan de Woody Allen. I quan ets a Central Park, a Times Square o a la Cinquena Avinguda, esmaperdut i aclaparat pel somni americà i tantes tones d'existència, te n'adones que l'encertava Kerouac quan escrivia que "l'anonimat en el món dels homes és millor que la fama en els cels, perquè, què és el cel?, què és la terra? Tot il·lusió". Com Nova York.