George Méliès (Viatge a la lluna, 1902) va ser un dels pioners de l'art cinematogràfic a principis del segle XX... que va acabar "guanyant-se les garrofes" en una paradeta de llaminadures a l'estació de Montparnasse. El mestre Méliès obre la primera de les tretze narracions de Pantalla (Edicions Saldonar), el primer llibre de relats de l'escriptor manresà Manuel Quinto (1944). Per les seves pàgines desfilen noms com els seus admirats Marcello Mastroianni i Federico Fellini a Roma, Orson Welles a l'hotel Sant Domènec de Manresa (amb una pèl-roja irlandesa pel mig...), un Groucho Marx de 82 anys que ja ha superat dues embòlies, vampirs, fantasmes... però, també, records d'infantesa, com el pistoler/heroi Shane (Alan Ladd) de Raíces profundas, de George Stevens, la primera pel·lícula que Quinto va anar a veure al cinema, a Barcelona, acompanyat de la seva mare. Tenia 7 o 8 anys i els metge sospitaven que potser podia tenir tuberculosi.

Els tretze relats (alguns de cinc pàgines, altres de cinquanta) que conformen Pantalla els va escriure fa uns anys però va decidir donar-los sortida després de publicar, a Regió7, durant el 2013 i el 2014, la sèrie de relats curts titulats, primer, Cinemaquinto i, després, Pel·lícules de la meva vida. "Se'm va encendre la llumeta: per què no un llibre amb aquests altres relats més llargs?". Editat per Saldonar, Quinto presentarà Pantalla a Manresa el 24 de novembre (19.30 h), a l'Espai Rubiralta, acompanyat d'Àngel Sala, director del Festival Internacional de Cine de Sitges i l'endemà, a Barcelona, a la llibreria La Impossible (Provença, 232), amb el crític cinematogràfic Àlex Gorina i l'editor Francesc Gil Lluch.

Quinto confessa que li encanta "el cinema romàntic, els melodrames". I d'històries d'amor i desamor n'hi ha, a Pantalla. Totes són ficció -excepte la darrera, El Niño de la Renfe- però connectades amb experiències i records. I quan no n'hi ha, imaginació. De les primeres, Shane, per exemple, el títol del tercer relat i el nom del protagonista de Raíces profundas que, subratlla l'autor, no deixa de ser "l'altre pare que voldria tenir un nen; l'altre home que voldria tenir una dona, i la família que mai no tindrà un pistoler". En el relat, un maqui. El cine aporta altres vides?. "No", diu Quinto. "El cine és una una teoria del coneixement i una experiència de la sensibilitat. El fet de viure les pròpies experiències però també d'estar obert a conèixer les experiències i els pensaments dels altres t'eixampla el camí". A través de Pantalla, afirma el manresà, el públic coneixerà "sense cap mena de dubte" quin són els noms, els escenaris i les ciutats que conformen la seva memòria cinematogràfica. És un llibre que no hagués pogut escriure fa 30 anys? Dubta. "Potser fa 30 anys hauria connectat més amb el públic. El jove cinèfil segurament no coneix el suficient d'aquest cinema històric per degustar-lo... però és el meu cinema. I jo he de parlar d'aquest cine".