Raimon voreja els 75 anys. Dissabte al vespre va oferir al públic que omplia més de tres quartes parts de la Sala Gran del Kursaal un recital de gairebé dues hores de durada en què va repassar a plena veu les cançons que l'han acompanyat en els darrers 50 anys. En el tercer i últim bis de la nit -un dels himnes de la nova cançó, Al vent-, va llançar una altra vegada el clam punyent i trencat com una ratxa de tramuntana amb què es va presentar públicament a València al començament de la dècada dels seixanta: "al vent del món". Dalt de l'escenari, van acompanyar-lo Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra), Joan Urpinell (guitarra) i Pau Domènech (clarinet, clarinet baix i melòdica).
"Qui perd els orígens, perd la identitat", diu un dels versos més coneguts de Raimon. Al llarg de la seva trajectòria artística, el cantautor de Xàtiva sempre ha tingut present d'on ve. Fill d'una dona de tradició socialista i d'un fuster anarcosindicalista, va descobrir en els anys d'estudi a la Universitat de València el poeta medieval Ausiàs March, que esdevindria un dels seus referents més importants amb el pas del temps.
D'aquest clàssic de la lírica catalanovalenciana, Raimon va cantar dissabte les esparses Així com cell qui es veu prop de la mort i Sí com lo taur se'n va fuit pel desert, i el poema Veles e vents. La sàtira dels versos d'Elogi dels diners, del mallorquí Anselm Turmeda, i del fragment de l'Espill, del metge valencià Jaume Roig, que explica com unes hostaleres de París donaven als seus clients carn humana per menjar, van completar l'homenatge de Raimon al segle d'or de les lletres catalanes.
