El grunge (o 'so Seattle') és un subgènere del rock alternatiu que va dominar el món durant el primer lustre de la dècada dels noranta del segle passat, gràcies a la gran popularitat que van aconseguir bandes com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alice in Chains, Stone Temple Pilots i Mudhoney, entre moltes altres entre les quals no podem oblidar a les pioneres Green River o The Melvins.

Amb les seves guitarres distorsionades, les seves atmosferes denses i opressives i la seva ràbia permanent, el grunge es va convertir en la banda sonora per a tota una generació que, a través d'aquestes bandes, adquiria certa consciència de col·lectivitat i lluitava contra el descontentament inherent a la joventut, gràcies també a unes lletres en moltes ocasions fosques i desesperades, repletes de desencantament i apatia, properes al nihilisme.

Amb el grunge en el cim de la seva popularitat, amb multitud de bandes en les primeres posicions de les llistes d'èxit de tot el món i amb els seus vídeos constantment a la (llavors influent) MTV, va arribar el trist suïcidi de Kurt Cobain l'abril de 1994 i ja res va poder tornar a ser igual.

El líder de Nirvana es va convertir en el rostre de tota una generació de músics que va lluitar a través de les seves cançons per trobar el seu lloc al món. Una cosa que en alguns casos dramàtics els protagonistes no van arribar a aconseguir, ja que els excessos comesos amb les drogues com a via d'escapament van acabar cobrant, tard o d'hora, un preu molt alt, amb Scott Weiland com a últim cas.

Repassem a continuació els ídols morts del grunge, una generació d'alguna manera maleïda i marcada pels excessos.

Andrew Wood

Abans fins i tot que el grunge esclatés des de Seattle, allà hi era l'Andrew Wood cantant amb Malfunkshun i Mother Love Bone, bandes absolutament seminals del moviment que acabaria dominant el món en el primer lustre dels noranta. Però Andrew, que va ser company de pis de Chris Cornell de Soundgarden, no va poder gaudir-ho perquè va morir de sobredosi el 1990.

Després de la seva mort, Chris Cornell li va escriure dues cançons (Say hello 2 heaven i Reach Down). Posteriorment, Cornell juntament amb dos exmembres de Mother Love Bone (Stone Gossard i Jeff Ament), dos amics d'aquests últims (Eddie Vedder i Mike McCready) i Matt Cameron (company de Chris Cornell a Soundgarden) van gravar un disc homenatge com a Temple Of The Dog (nom tret de la cançó Man Of Golden Words de Mother Love Bone).

La rellevància de Wood com a precursor queda clara si recordem que el 1991 Gossard, Ament, Vedder i McCready van editar el primer àlbum d'una banda essencial del grunge, Pearl Jam. Per la seva banda, Cornell i Cameron van seguir amb Soundgarden fins el 1997, any en què la banda es va separar per primera vegada (ara estan reunits). Cameron es va unir a Pearl Jam el 1998 i hi segueix en l'actualitat.

Kurt Cobain

Si Andrew Wood és el 'primer mort del grunge', Kurt Cobain va ser el que va marcar un punt d'inflexió en el moviment amb el seu (tèrbol) suïcidi l'abril del 1994, després d'anys de drogues, borratxeres i ingressos hospitalaris. Amb la seva mort, el líder de Nirvana va passar (molt a desgrat seu) de ser un ídol a ser una icona generacional, convertint-se en líder del grunge en particular i del rock alternatiu en general.

Shannon Hoon

Sense ser una banda estrictament grunge, Blind Melon sí que van ser companys d'època i de generació, mantenint un contacte directe amb tot el moviment. De fet, bona part del seu èxit es deu a la puixança de les bandes ja esmentades. Els problemes amb les drogues del seu vocalista, Shannon Hoon, es feien evidents en les actuacions fins que tot va acabar l'octubre del 1995, quan la resta del grup el va trobar mort a l'autobús de gira a Nova Orleans.

Jonathan Melvoin

The Smashing Pumpkins pertanyien des de l'inici al sector més aperturista del grunge, a causa sobretot del geni creatiu sense límits del seu líder Billy Corgan. El grup va viure la seva pròpia tragèdia amb la mort el 1996 del seu teclista de directe, Jonathan Melvoin, per una sobredosi en un hotel de Nova York al costat del baterista Jimmy Chamberlin (que va ser acomiadat de manera fulminant).

Lane Staley i Mike Starr

Alice in Chains ha estat un grup especialment castigat per la mort. Primer amb el carismàtic i inquietant vocalista Lane Staley, trobat mort a casa seva per una dosi letal de speedball (heroïna i cocaïna) als 34 anys l'any 2002, després de lustres de lluita severa contra la seva addicció a les drogues. Com a dada especialment esgarrifosa, recalcar que Staley va morir el 5 d'abril del 2002, exactament vuit anys després de la defunció de Kurt Cobain, el 5 d'abril de 1994.

Un final igualment desolador va tenir Mike Starr, a la baixa fundador d'Alice in Chains, grup en el qual va tocar des del 1987 fins el 1993 (va abandonar, doncs, just abans de l'èxit massiu). La policia de Salt Lake City va trobar el seu cos sense vida el març de 2011. Starr tenia només 44 anys i havia intentat rehabilitar-se en diverses ocasions, però l'autòpsia va determinar que una sobredosi de medicines receptades havia estat la causa de la mort.

Mark Sandman

Morphine va ser una banda de Massachusetts activa durant tota la dècada dels noranta i liderada per Mark Sandman. Mai van aconseguir donar el salt de popularitat, però van comptar amb gran seguiment en els circuits del rock alternatiu. Va patir un infart que li va provocar la mort el 1999 durant un concert a Itàlia, alguna cosa que es va relacionar amb la seva forta addicció al tabac, a l'estrès i l'alta temperatura del local.

Scott Weiland

Quan el vocalista Scott Weiland va abandonar Velvet Revolver el 2008, el guitarrista Slash va parlar llavors de "comportament impredictible a l'escenari i problemes personals". Serveixi aquesta elegant manera de dir les coses per resumir una vida repleta d'excessos, de vicis i d'entrades i sortides de rehabilitació. Al també ex de Stone Temple Pilots el van trobar mort aquest 4 de desembre en plena gira amb la seva nova banda de The Wildabouts, quan semblava que passava una bona època.