El camaleònic David Bowie, mort diumenge als 69 anys, va combinar magistralment talent, esquer comercial i ambigüitat per influir en generacions d'artistes amb un inigualable estil que mai va deixar de reinventar. Provocador, enigmàtic i innovador, el britànic, nascut el 1947 com a David Robert Jones, va construir una de les carreres més venerades i imitades de la capriciosa indústria de l'espectacle, que el va convertir en una de les llegendes vives de la música.

L'inesperat adéu a Bowie -per un càncer contra el qual, com ahir confirmava la família, va lluitar els darrers 18 mesos-, arriba dos dies després que l'astre publiqués Blackstar, coincidint amb el seu 69è aniversari. Un "regal de comiat" ple de pistes sobre el seu estat i un epitafi ple de sentit de l'artista al seu públic.

Referent imprescindible de la cultura glam i un virtuós en la posada en escena, Bowie va destacar com actor, productor discogràfic o arranjador. Icona de la moda, Bowie va aconseguir apuntalar-se com un de les figures rellevants del món musical durant més de quatre dècades. Durant els 70, la profunditat intel·lectual del seu treball, la seva particular veu i l'originalitat dels seus projectes el va convertir en un dels mestres del glam rock.

Autor de elogiats àlbums com Heroes (1977), Lodger (1979) o Scary Monsters (1980), l'artista de Brixton (Londres), establert a Nova York durant anys, va arribar al capdamunt d'aquesta indústria el 6 de juny de 1972 amb The Rise and Fall of Ziggy Stardust and The Spider From Mars. Aquest venerat disc, en el qual relata la inversemblant història del personatge Ziggy Stardust, un extraterrestre bisexual i androgin reconvertit a estrella del rock, va unir dues de les obsessions del cantant: el teatre japonès kabuki i la ciència ficció.

Però aquest excèntric personatge va ser tan sols una de les moltes i variades personalitats que va adoptar al llarg de la seva carrera, com els altres alter ego de la seva collita creativa: Aladdin Sane o el Duc Blanc. Una reinvenció incombustible que li va permetre coquetejar amb facetes diferents durant la seva prolífica trajectòria.

El 1975, arribaria el seu primer èxit als Estats Units amb el senzill Fame, que va coescriure amb John Lennon, i amb el disc Young Americans. Els seus experiments innovadors i les seves tendències transgressores ja no cessarien. Després d'això, arribaria el minimalista Low (1977), la primera de tres col·laboracions amb Brian Eno, coneguda com Trilogia de Berlín, que van entrar al Top 5 britànic. Més tard, es va situar al capdamunt de les llistes d'èxits del seu país amb Ashes to Ashes, de l'àlbum Scary Monsters (and Super Creeps); col·laborar iaamb Queen en el reeixit Under Pressure i tornaria a triomfar el 1983 amb Let's Dance.