El més veterà de la Innocentada és Enric Macià, que enguany compleix 50 edicions a la seva esquena, per la qual cosa ha rebut un dels dos premis Innocent d´aquest any. Si en les últimes Innocentades se´l recorda per emular brillantment el caudillo Franco i el papa Francesc, aquest any li tocat fer un altre Paco, el Goya, amb una presència més discreta a l´escenari que els anteriors.
Li agrada fer de Francesc?
Bé, ha coincidit que he hagut de fer de Paco tres anys seguits. Però el que per a mi va tenir més carisma, i el que em va donar més feina, va ser el Franco. Tot i estar mort, encara em va donar la gaita tot un any! Enguany, el paper de Goya és més petit, no m´ha suposat gaire feina. I així anem fent, però ja toca aviat pensar en la meva jubilació.
L´any que ve no repetirà?
L´any que ve sí que faré la Innocentada, perquè és la seixantena edició, i em fa gràcia. Però serà la meva última. I quan jo dic que plego, plego.
No hi haurà manera que el convencin?
No. Quan jo dic que plego, és que plegaré segur.
Quan fa 50 anys que es fa Innocentades, al final s´acaba tenint un record difús de moltes? És impossible recordar-les totes?
Doncs et puc dir que no. Potser no amb pèls i senyals, però et podria dir força coses de la primera vegada que vaig sortir, l´any 1965.
Potser perquè era la primera, però, i les altres 49?
També, també. De la segona, de la tercera... La dotzena edició, per exemple, on representàvem la Festa Major de Manresa, un senyor entre el públic, que reia fins als mitjons, ens va dir: «que n´arribeu a ser de bèsties!». Fèiem veure que érem la banda municipal, anàvem en processó i jo imitava el director, que era el Damià Rius. L´any que ve ja serà la meva 51a! I aquesta sí que serà l´última.
