El Jaume Pla més vigorós torna divendres amb un nou disc, ‘7 songs for an endless night’ (Bankrobber, 2016), que remet als seus orígens com a músic en solitari. L’àlbum s’emmiralla amb la seva primera referència com a Mazoni, pel seu nom (‘7 songs for a sleepless night’, 2003), perquè recupera l’anglès, conté set cançons i gira al voltant de la nit. Ara bé, més enllà d’això, són dos discs d’estils molt diferents, aquest últim amb peces d’esperit lúdic i ritmes ballables d’una nit ‘inacabable’. I és que Pla es confessa “més a gust en el canvi” de registres que en la fidelitat a una fórmula. Aquesta és la seva “coherència en el canvi”, explicava dilluns a l’ACN abans de presentar el disc a l’Apolo [2].

“Ja que em costa bastant ser coherent, intento ser coherent en el canvi, que la meva raó de ser sigui el canvi d’un disc a l’altre”, reflexiona Jaume Pla, Mazoni. Dilluns passat, poca estona abans de presentar el seu nou disc davant d’un públic reduït a la sala [2] de l’Apolo, l’artista reconeixia a l’ACN que al llarg de la seva trajectòria sempre s’ha sentit més “a gust” quan s’ha allunyat de l’intent de “depurar una fórmula” determinada, és a dir, canviant o integrant registres -del pop melòdic al rock, del so acústic a l’electrònica- amb naturalitat.

La reflexió sorgeix a propòsit del seu nou disc, ‘7 songs for an endless night’, una mena de revers de l’àlbum -gairebé- homònim amb què l’any 2003 va estrenar el nom artístic de Mazoni. Què uneix una i altra referència, separades per més de deu anys? Essencialment, la nostàlgia, explica el cantant. Nostàlgia de tornar a cantar en anglès, com havia fet en aquell disc i els anys anteriors amb la banda Holland Park. I nostàlgia, també, d’una obra (‘7 songs for a sleepless night’) que “s’estima” especialment.

Aplicant amb coherència la seva màxima de la ‘coherència en el canvi’, musicalment els dos discos no s’assemblen “en res”, destaca Pla. Si el primer era evocador i intimista, reflex de solitàries nits en vetlla, aquest és vitalista i directe, noctàmbul també, però en el sentit més festiu del terme.

Mazoni el va enregistrar, de nou, en llargues sessions nocturnes. “Si resulta que se’m dóna millor cantar a certa hora i havent begut dues copes, potser quan gravo els discos he d’intentar reproduir aquest estat”, apunta el músic. En acabat, va encomanar la producció del disc al britànic Brendan Lynch, mà dreta d’artistes com Paul Weller o Primal Scream.

La brevetat del disc juga també a favor d’aquesta no-coherència estilística que reivindica Jaume Pla. Amb 7 cançons, com va fer l’any 2003, no es tracta de vestir un discurs sinó d’evocar moments i estats d’ànim suggerits per una llarga nit de d’oci, festa i ball.

Núria Graham canta Mazoni

I enmig d’aquesta nit sorgeix la veu de Núria Graham, cantant en solitari a ‘Never push a sailor’. Mazoni cedeix la part vocal de la cançó a la persona amb qui va pensar que més encaixaria quan l’estava composant. “La vaig fer amb el seu timbre al cap”, recorda un músic a qui no importa explicar que “a vegades està cansat de sentir-se” i que en ocasions “imagina” el seu treball en la veu d’algú altre. La veu de Graham s’acobla amb elegància a una peça de pop electrònic amb aires dels 90.

Pla està a gust amb l’eclecticisme d’un disc que transita per l’electrònica de traç gruixut, el pop electrònic i també el rock. Perquè “ni l’edat ni l’experiència musical han de portar-te (necessàriament) cap a terrenys més tranquils , i això m’agrada”, confessa. Així ho entén un músic que assegura haver-se anat fent “més brut, més primari” amb el temps i que en aquest aspecte s’emmiralla en artistes com Neil Young, algú que “de tant en tant va traient els seus discos sorollosos, tenint una certa edat”.