Patxi Andión: «L'art és revolució i la revolució és guerra»

Farà un concert en el qual repassarà la seva trajectòria. Però a un rebel com vostè no li deu agradar la nostàlgia...

Vaig gravar el meu primer disc el 1968 i el darrer, l’any passat. Són gairebé 300 cançons... El risc d’un concert així és que es converteixi en una karaoke. Per això, si jo fos públic, voldria saber què té l’artista de nou per explicar-me. Llavors jo començo amb el que estic fent. Perquè hi ha algunes cançons que van i vénen, que les llances i et tornen al cap d’un temps plenes de vida, d’experiències...

És així com va escollir les cançons del seu darrer disc, 'Cuatro días de mayo'?

Aquest disc és un directe. Tot i que sent cantautor era de directes, no vaig voler mai gravar-ne. Perquè és una experiència que queda allà. És d’un dia a Casa da Música d’Oporto [on es va enregistrar el disc]. Em retreien que no havia fet cap disc de directes, i jo, que estic acostumat que em tirin coses en cara, als 67 anys vaig dir: «doncs fem-ho».

Així, doncs, què proposarà de nou al concert d’avui?

Els que hi seran presents es trobaran en un moment molt semblant al de la creació de la cançó. Hi seré jo assegut amb la guitarra, com quan composo. Quan canto en aquest format, sense banda, es fabriquen coses molt diferents, per la proximitat. Personalment, no canvio les 200 persones de demà [les del concert d’aquest dijous], per un concert amb 20.000 persones. Serà un moment procaç... i també intimista.

Els espectadors s’han de sentir privilegiats? Per què vostè es prodiga poc...?

Dit així podria sonar pretensiós. Canto poc, perquè m’interessa poc fer-ho més. A mi l’èxit sempre m’ha incomodat. Les obligacions de l’èxit comercial em sembla que excedeixen el que estic disposat a pagar. M’imagino dos o tres grans cantautors famosos, davant de 20.000 persones, i crec que els moments de proximitat amb l’obra, amb la creació, són gairebé impossibles. Tampoc no tinc ambicions econòmiques.

Dir això en un moment en què tot es mesura en diners és realment una rebel·lió. Com es manté un rebel?

Jo crec que la gasolina de la generació artística és la rebel·lia. Jo he estat rebel tota la meva vida, i em segueixo rebel·lant, perquè mai no he trobat la manera de no ser-ho. Crec que l’única manera de seguir avançant és anar davant de l’expectativa de la gent, i que l’única forma de millorar és estar en contra del que està passant, perquè sempre té un aspecte de conveniència.

A aquestes alçades de la pel·lícula, sobre què li interessa cantar?

Les cançons no surten de l’interès, surten d’una commoció. El que dispara una cançó són els sentiments, mai la racionalitat. En el meu disc 'Porvenir' (2010), el darrer amb noves composicions, hi ha una cançó, Salima, que és un crit contra una de les pitjors agressions que es pot fer a una dona: l’ablació. I ve d’una notícia que vaig llegir al diari, que a l’Hospitalet havien detingut una família per haver fet l’ablació a la filla. I això no va passar ni al Sudan ni a Egipte.

Les seves lletres són clares, no tenen matisos i parla de gent marginal. Ha estat el problema per arribar a un públic massiu?

Fas una cançó perquè l’has de fer. I crec que la cançó sempre és una eina. Sempre he treballat entenent que la meva feina consistia a trobar eines que aconseguissin posar llum al que no està a la vista. I sempre m’ha preocupat la marginalitat, perquè sóc fill de republicà, empresonat, sentenciat a mort. Vaig ser un nen amb molta por, amb la policia venint a preguntar com es portava el pare. Per això he fet una cançó sobre l’homosexualitat, sobre la feminitat... I no he rebutjat vendre 50.000 discos, però tampoc ho he buscat.

Vostè canta com un guerrer, amb la mateixa empenta. Les cançons són la seva forma de lluitar?

Sí, directament. Entenc que l’art és una guerra contra tot allò convenient, contra tot allò establert, contra la tradició, que detesto. El pitjor que li pot passar a l’art és que li doni suport la creació. La tradició, desafortunadament, es conserva més per beneficiar les classes privilegiades que per cap altra cosa. L’art és revolució i la revolució és guerra.

'El maestro' ha estat la cançó més prohibida de la seva carrera. Els mestres continuen tenint poc reconeixement social?

Aquesta cançó la vaig fer pel que em comentava un amic sobre la seva mare, que va ser mestra represaliada. Hi ha cops que les coses que fas a l’estudi resulta que s’universalitzen, i ningú sap com. Aquesta l’he cantada al Carnegie Hall, a Nova York! És un símbol que la cultura i l’educació són la llibertat, i que si no hi són hi ha la barbàrie.

'Alentour' és la cançó que es devia a vostè mateix sobre el seu exili a París?

Doncs sí. Estava a l’entorn del FRAP, una organització armada antifranquista, i em vaig haver d’exiliar. Vaig arribar a París el 14 de juliol, el dia de la festa nacional, i la gent ballava i hi havia l’exaltació dels valors republicans: «liberté, égalité, fraternité». Vaig viure un temps a França i vaig ser acollit per aquests valors, no per l’estat ni pel poble francès.

Hi haurà nou disc aviat? Què passa com el promès 'Atiempo'?

Uf! El títol 'Atiempo' me l’ha robat el meu fill petit, Íñigo, amb el qual acabem de gravar el seu primer disc. El meu, de moment, es dirà Las cosas, que és més humil. Crec que començaré a gravar-lo aquest any i que estarà a final d’any o bé a principi del 2017. Tinc gairebé 30 cançons a punt, ja em surten per la boca... Com sempre, deixaré que els altres facin la selecció final. I al concert d’avui, almenys, en tocaré una d’aquestes, que m’agrada molt, la història curiosa d’'Un tal Cristiano Cuarón'.