Després de tres discos batent rècords, Manel presenta aquest divendres una de les novetats discogràfiques més esperades de la temporada, 'Jo competeixo' (Warner), el seu quart disc i el primer que enregistren amb un productor, Jake Aron. El grup confirma així que ha deixat de ser únicament un referent del pop en català per esdevenir una de les bandes clau del país d'aquest segle. En una entrevista a l'ACN, els components del grup constaten que no temen les expectatives, malgrat reconèixer que fer un disc que els agradi i sigui "estimulant" és un repte cada vegada més difícil que demana "feina i compromís". "És un disc més pop, en què l'emoció no només te la porta la lletra sinó també la melodia", han precisat.
Presenteu el quart disc. Pesen les expectatives sobre el grup?
Guillem Gisbert: La sensació d'expectatives no les tenim ara més que fa 2 o 3 discs. Al primer no hi havia cap expectativa sobre nosaltres, potser en el segon notava més pressió. Ara ja no la tinc, perquè ha arribat un punt en què si deixem de treure discos no passaria res.
Roger Padilla: No tinc sensació que hagi estat més difícil ni que hi haguem hagut de dedicar més hores. La sensació és la d'haver fet molta feina i d'estar satisfets amb el resultat.
Del títol del disc se'n pot desprendre que competiu per alguna cosa. Potser amb vosaltres mateixos?
Guillem Gisbert: No tenim sensació d'estar competint per una expectativa, potser sí que hi ha certa competició per fer alguna cosa que ens agradi i que sigui estimulant, en la qual ens ho passem bé. Cada vegada és més complicat perquè moltes idees ja les hem concretat i ara has de rascar més perquè la música et segueixi emocionant de la mateixa manera que quan tenies 25 anys. Amb quatre disc darrera vas més tranquil per la vida.
El disc abandona parcialment al folk i s'obre a sons més electrònics.
Arnau Vallvé: Sí, deixem una mica de banda la part folk pel vestit que li posem a la cançó. No hi ha guitarres acústiques, ni fusió rítmica, tot és més buit i juguem més amb les atmosferes. Això fa que haguem abandonat l'estètica folk, però d'alguna manera l'esperit de les cançons el manté.
Guillem Gisbert: Possiblement és un disc més pop que hem fet, en què l'emoció no només te la porta la lletra sinó que també té a veure amb la melodia.
Roger Padilla: Hem anat una mica sobre la marxa, sense saber cap on anàvem per anar provant coses fins que ens sentíem a gust. Suposo que continuarem així, no ens hem plantejat massa coses a llarg termini.
Arnau Vallvé: No tens sensació del tipus de disc que has fet fins que l'has acabat i, fins i tot, encara et falta veure què diu la gent per veure què hem fet.
Diríeu que és el disc més madur dels quatre?
Martí Maymó: No es tracta de si és el disc és madur, sinó en el fet que anem aprenent coses i maneres de fer i arranjar cançons. Em sembla molt difícil classificar per si un disc és madur o no. Potser el primer ho era més que aquest. Sempre intentes sorprendre't a tu mateix, la intenció és fer coses noves, tot i que pot ser que no les acabem fent.
Roger Padilla: No hem volgut mai arribar enlloc per poder dir que hem trobat el nostre territori i que aquí ens quedem a nivell sonor. Tenim sensació que podem anar a parar a un lloc diferent cada vegada.
Martí Maymó: La maduresa no té per què amagar alguna cosa positiva, a mi em genera incomoditat pensar que és així. Aprens coses i sempre et queda camí per aportar en un futur disc, si és que hi és.
Què us falta musicalment per explorar?
Martí Maymó: No hi ha normes sobre el que podem i no podem fer. Només volem fer el que ens ve de gust i això obre milers de possibilitats.
Heu deixat alguna cançó al calaix?
Guillem Gisbert: No, perquè les cançons les anem fent mica en mica. Algunes es queden en una part, una idea...quan passa de ser un embrió a fer-se gran, normalment ja te la quedes. Apropar-te lentament et permet que difícilment la deixis córrer.
El pas del temps pesa en un grup?
Guillem Gisbert: Més enllà dels mal entesos, que passen perquè un grup de música és una organització psicològicament molt complexa, els grups tenen bona salut quan tenen cançons. Tenir cançons estimulants per tots els membres no és fàcil, demana molta feina i compromís per part de tothom. La primera vegada que fas un disc més senzill i després has de trobar el punt per creure en allò que fas.
Arnau Vallvé: És una feina molt cíclica i poc monòtona. Hem estat un any fent un disc i ara un any o dos fent concerts i ens ve molt de gust la nova fase. Això et dóna energia perquè la roda no pari.
És millor el directe o la preparació d'un nou disc?
Arnau Vallvé: Són dues cares d'una mateixa moneda que ens agraden per igual
Martí Maymó: Parem els concerts perquè la manera com treballem és amb temps per crear, sense combinar-ho amb concerts. Si ho sabéssim fer sense parar de girar potser ho faríem.
Manel ha triomfat per la música que fa i no per l'idioma que utilitza?
Martí Maymó: En una cançó, la lletra hi és per alguna cosa, però la música et pot emocionar cantada en qualsevol idioma. Hi ha un component de sort que, malgrat cantar en català, ha fet que puguem tocar fora, però podem tocar fora perquè ha funcionat aquí. Com que hi ha hagut soroll, la gent de fora s'ha interessat per nosaltres, però hi ha grups que funcionarien millor fora de Catalunya que nosaltres. No crec que siguem perquè la nostra música funcioni independentment de la lletra. Hi ha molt bona música que passa desapercebuda.
La llengua com a eina reivindicativa en la música és un aspecte superat?
Guillem Gisbert: sí, oi tant, ja quan vam començar nosaltres. Ara sona fins i tot ridícul, no hi ha res a reivindicar, està molt establert fer cançons en català. Quan t'hi poses no penses en quin espai territorial et dirigiràs, ni en el públic. Penses en fer alguna cosa que t'agradi. Limitar l'espai territorial? No ho sé, te n'adones després.
Roger Padilla: Quan comences a fer cançons, la família i els veïns són els que et vénen a veure, en el nostre cas, a Barcelona. Ara és evident que als territoris de parla catalana és on més podem anar.
Martí Maymó: Quan ets un grup de Barcelona, el territori el marca d'on ets i, si pots anar creixent, és un què important. A l'hora de fer cançons no esperes més enllà del fet que vols que funcionin.
