Recordar és rendible. Per al lector, significa una inversió en somriures i felicitat. Per a l'autor i l'editorial, un bon negoci vist l'èxit de títols com 'Yo fui a EGB', 'Yo también leía Súper Pop' i 'Generació Tomàtic'.

El guionista Josep Maria Bunyol, que exerceix a 'El Foraster' entre altres feines, reconeix l'interès que va despertar en el seu entorn la preparació de 'Jo també veia Bola de Drac' (que ja va per la segona edició) una prova fefaent de l'encert de fer una immersió a fons en l'imaginari dels anys 80, especialment, i 90. "Un llibre per a la gent d'entre 35 i 45", afirma.

La portada de l'obra editada per Ara Llibres ofereix en quatre pinzellades l'objecte del desig de l'autor: transportar el lector a aquells temps en què la Norma promocionava el bon ús del català, al país només érem 6 milions, el Magnum enamorava les telespectadores, l'Eric Castel marcava pel Barça, Mister Bean feia riure fent de la vida quotidiana un festival d'humor absurd i grups com Els Pets feien esclatar el rock en català. I, és clar, triomfava 'Bola de Drac', un fenomen transgeneracional que data del 1990.

"En la presentació a Barcelona, el Quim Masferrer va dir que el llibre s'hauria de titular 'Hosti, tu!',", explica Bunyol. No li falta raó: en cada pàgina hi ha motius per exclamar-se. "No volia que fos només memòria audiovisual ni tampoc omplir el volum només amb referents infantils", apunta. Per això, hi ha el Bachs i el Filiprim, i el Mazinger Z i l'Arale, però també el 'Mecanoscrit del segon origen' i el Xesco Boix, el gol de Wembley, la lliga del TDK, el Saló de la Infància i el musical 'Mar i Cel'. "També he volgut recordar vivències com anar d'excursió a la fàbrica de la Danone i al Museu del Molí Paperer de Capellades", afegeix.

"La nostàlgia és una mentida, perquè no tot era tan bo com ho recordem", assegura l'autor. Per això, aquesta època de contestadors automàtics, jocs com el Tetris, i una viscositat anomenada Blandi Blul, Bunyol la rememora amb "nostàlgia però, també, ironia". I es pregunta com recordarem els grups de whatsapp, "senyal que el progrés no sempre és bo", d'aquí a vint anys.

Josep Maria Bunyol posa com a exemple de l'endolciment que sovint provoca el pas del temps un personatge tan carismàtic com el Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona 92: "ara es recorda amb carinyo i afecte, però en el seu moment no agradava a ningú. Fins i tot algun polític va dir que seria el primer fracàs de les Olimpíades". Si bé creu que "un llibre així no és exclusiu de la nostra generació, sí que és cert que hem viscut molts canvis i molt forts". En poc temps s'ha passat de comprar l'Enciclopèdia Catalana a terminis a entrar contínuament a la Wikipèdia. Estructurat en set àmbits temàtics, el llibre "juga amb el record. Moltes lectores m'han explicat que el Magnum va ser el seu primer amor, i tota la família reunida veia l'episodi els dimecres".