«Una de les fotografies famoses del camp de Mauthausen representa un company nostre amb la cara inflada, desfigurada. Si no ho recordo malament, em sembla que és en Joan Poch, un català de Torrelavit que un dia va poder entrar a la cuina dels SS i hi va agafar un grapadet de sal. Els SS el van pescar i li van donar una pallissa tan fenomenal que els seus botxins van considerar que bé es mereixia un retrat».

Aquest testimoni del deportat Miquel Serra, que va recollir Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis, era gairebé tot el que se sabia de Joan Poch Sardà (Torrelavit, 1910-Mauthausen, 1942), que després de casar-se va anar a viure a Cabrianes, fins que el manresà Pol Torres Vila, de 17 anys i estudiant de l´institut Pius Font i Quer, ha tret a la llum 18 cartes que va enviar des dels camps de presoners on va ser internat a l´oest de Viena i n´ha pogut refer tota la trajectòria fins que va morir al subcamp de Steyr, a causa d´una sèpsia originada per una infecció al turmell, segons consta al registre de l´arxiu del camp d´extermini.

Les cartes que guardaven tota la vida de Joan Poch eren en una antiga maleta de metge a Cabrianes i allà havien quedat des que les hi devia guardar la seva esposa, Aurèlia Llobet Farràs, que les va rebre mentre havia anat a servir a una casa a prop de Cervera per guanyar-se la vida, perquè el seu marit estava exiliat. La seva néta, Enriqueta Puig Poch, és amiga de la família de Pol Torres «i sempre li havia sentit dir que ´el meu avi va ser assassinat pels nazis´».

Però el jove estudiant no es va començar a interessar per aquesta història fins que va començar a treballar en el programa pedagògic Projecte Manresa-Mauthausen, impulsat pels professors Pep Castilla, de l´institut Lluís de Peguera, i Xavier Valls, del Pius Font i Quer. Torres va tibar el fil en preparar un vídeo per presentar a l´acte institucional del Parlament de Catalunya per commemorar el 70è aniversari de l´alliberament dels camps nazis, el 27 de gener del 2015. La seva mare li va recordar que Puig tenia les cartes que el seu avi suposadament enviava des de Mauthausen.

«Li vaig trucar i aquella mateixa tarda ja era a casa seva. Havia tret de les golfes l´antiga maleta on la seva mare, la filla d´en Joan, la Gràcia, tenia guardades totes les cartes i documents. Em va cridar l´atenció com estaven plegades, fent un sobre amb la mateixa carta, i la gran quantitat de segells de censura que tenien», explica l´estudiant. La veïna de Cabrianes també li va ensenyar fotografies del seu avi: «era un home corpulent i fort, mentre que a la foto de Mauthausen, del fotògraf català Francesc Boix, està tan canviat!», exclama el jove.

En una de les cartes, el mateix Poch fa referència al seu canvi físic: «estoy más que cierto de que si me vieras no me conocerías». Pel pas del temps el paper de les cartes està molt malmès, i és difícil de llegir els escrits, en castellà, a llapis de carbó. Ara, gràcies al treball del manresà, estan escanejades i transcrites perquè aquest material no es perdi.

Aquest material el va fer servir per al vídeo del Parlament, i els tutors del programa van ser els que es van adonar de la seva importància històrica. Li van fer notar que la imatge de Joan Poch apallissat és famosa, que surt a tots els memorials del Mauthausen, i per això li proposen que dediqui el seu treball de recerca a recuperar la trajectòria d´aquest veí de Cabrianes. L´estudiant de batxillerat científic ja havia començat un treball sobre un nou aïllament tèrmic, però va reorientar la seva feina. «Em sentia compromès amb la memòria del Joan, l´avi de l´Enriqueta», assenyala.

Així, amb les cartes i altra documentació que guardava la família i consultant arxius com els de Salamanca i de Mauthausen, Torres ha pogut refer el periple de Joan Poch i constatar que les cartes no les va enviar des de Mauthausen, com erròniament creia la família. Als camps d´extermini, els presoners no tenien drets; però abans va passar per camps de presoners, anomenats stalags, a l´oest de Viena, ja dins de la zona d´influència de Mauthausen. Des d´allà, el 6 d´agost del 1940 envia la primera carta a la seva esposa i l´última carta és del 24 de novembre del 1941.

El dret a correu, un cop al mes, l´assegurava la Creu Roja, en compliment de la Convenció de Ginebra. Les cartes, d´una extensió limitada, havien de passar censura a Alemanya i a Espanya abans d´arribar a la família. L´11 de maig del 1941 escriu: «Esposa querida, acabo de recibir tres cartas tuyas y vuestra fotografía, sabrás que he tenido una alegría muy grande [...] al veros no he podido más, se me cayeron las lágrimas de los ojos». I l´11 de novembre rebla el clau: «si puedo regresar a nuestra patria, té contaré una historia de mi vida».