Ramon Casas i Júlia Peraire anaven a Sant Benet de Bages mig d'amagat perquè la mare del pintor, Elisa Carbó, filla d'uns industrials propietaris d'una fàbrica, situada al costat del monestir que el seu home va comprar el 1907, no va acceptar mai la noia a qui estimava l'artista.

La dona, però, va morir el 1912 i l'autor de quadres com 'La càrrega' i 'Madeleine' va heretar la finca: una mala notícia i, alhora, un esbufec d'alliberament. Dos dels retrats que Casas va pintar al cenobi amb la seva musa, parella sentimental i, el 1922, esposa com a protagonista llueixen a les sales privades de l'exclusiu Cercle del Liceu de Barcelona en una exposició que apropa a la ciutadania la relació vital i pictòrica que van mantenir els dos amants. Més de mig centenar de quadres, la gran majoria dels quals inèdits o escassament vistos pel públic perquè pertanyen a col·leccions privades.

"De quadres d'en Casas en què va pintar Júlia Peraire a Sant Benet de Bages n'hi ha tretze o catorze",va explicar la comissària de la mostra, Isabel Coll. En l'exposició 'Júlia, el desig', se n'ensenyen un parell, datats cap al 1915, amb el recinte monacal com a decorat: Júlia com a monja al jardí del claustre de Sant Benet de Bages, un oli de 92 x 75 cm; i Júlia al jardí del claustre de Sant Benet de Bages (47 x 40 cm). Ambdues peces són de col·leccionistes particulars.

Ramon Casas tenia 39 anys el 1905 quan va conèixer Júlia Peraire, de 17 i venedora de loteria. El pintor, una primera figura de l'art català de l'època, tenia una relació amb Emília Huet, que va morir el 1908 i en l'esquela de la qual no apareixia el nom de Casas, va advertir Coll per deixar clar que "no estaven compromesos". A partir d'aleshores, ja només la mort els va separar, i la parella van viure junts i, sovint, acompanyats de la mare i les germanes d'ella.

L'exposició pren com a punt de partida el magnífic oli 'La Sargantain' (1907): "el títol el va posar Miquel Utrillo i no té res a veure amb una sargantana. Més aviat, crec que és una manera dissimulada de dir 'la sargenta', ja que els amics van retreure a Casas que estigués tant per ella, una dona amb molt caràcter", va dir Coll.

Casas i Peraire no van tenir fills, i els pocs parents de la dona que queden en tenen poca notícia. La comissària ha volgut "reivindicar" la figura de la Júlia i fer cas omís dels comentaris despectius que han acompanyat la seva memòria. "He volgut conèixer qui era ella, com la va anar veient en Casas al llarg dels anys, i l'evolució pictòrica de l'artista a través dels retrats", va afegir Isabel Coll.

La mostra es reparteix en tres àmbits que van de l'amor al realisme passant per l'admiració de la bellesa de la noia, sempre a través de la mirada de Ramon Casas. Postals i documents particulars completen la panoràmica d'una exposició que proporciona la possibilitat d'entrar en un club privat on es respira el ressò modernista de la decoració de princi-pi del segle passat. Desplegats per tres sales, els retrats de Júlia Peraire desprenen ingenuïtat, tendresa, sensualitat, gosadia, tristesa i un extens catàleg de sentiments que ocupen tota una vida.