L'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, va citar un gran cineasta, Orson Welles: "tenir o no tenir un final feliç depèn de quan decideixis detenir la història". En el marc de la commemoració del 60è aniversari de Cineclub al saló de sessions, Junyent va afegir-se a la reivindicació de la trajectòria passada de l'entitat cinèfila, una de les més antigues de Catalunya, que esperona de cara al futur a mantenir la defensa "d'un cinema diferent", alternatiu a les sales de cinema comercial. Per a Junyent, "és a les vostres mans".

En una ciutat on s'ha rodat Plácido i que ha tingut un reconegut festival de cinema negre, ahir el saló de sessions va aplegar un grapat de cinèfils. Des de membres de l'organització del Clam de Navarcles fins al responsable del Bages Centre, Jordi Padró. Des del crític de cinema Manuel Quinto fins al president de la Federació de Cineclubs de Catalunya, Pablo San-cho. I representants de diverses entitats com Òmnium, El Galliner i Memòria i Història.

L'acte va ser ben bé una sessió de Cineclub, perquè va començar amb una projecció, la del curt Tots parlen del final, d'Enric Roca, tot i que al saló de sessions faltava la foscor d'una bona sala de projecció. Però amb la mort de la Sala Ciutat ?que durant molts anys va acollir les sessions de Cineclub? encara a les retines, no va iniciar-se una sessió de debat, sinó un acte molt més protocol·lari. En nom de Cineclub, David Torras, va remarcar les motivacions "sense ànim de lucre" de l'entitat, "que donen uns resultats diferents de quan hi ha interessos privats", i va defensar un cinema "amb altres visions diferents del cinema comercial, que costa que arribi, però que s'ofereix en sales amateurs que programem amb passió per a les persones que s'hi interessen".

En aquesta mateixa línia, el director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, va fer concloure la seva conferència Passat i futur de la cultura cinematogràfica. Després d'apuntar que ell va néixer el 1955, igual que Cineclub Manresa, i que va ser una anyada de grans produccions ?Rebelde sin causa, La noche del cazador, La tentación vive arriba?, va recordar que el cinema "sempre està sota sospita cultural perquè és l'art més jove (té 120 anys), més petita i té orígens humils, en una barraca de fira". I va destacar que no va arribar a la majoria d'edat fins als anys 60-70 "quan ja pot parlar de tu a tu amb les altres arts" gràcies a una generació d'artistes potents com Fellini, Bergman, Godard i Buñuel. Una època que, precisament, coincideix amb el sorgiment dels cineclubs a Catalunya "com a espais de debat, en els quals compartir i beneficiar-se d'una semillibertat".

Però davant dels enderrocs d'antigues sales de cinema (com la de la Sala Ciutat), Riambau es proposa "ser realistes. És el model del segle XX. Al segle XXI hem emprès el camí de la tecnologia. Però auguro que el cinema té llarga vida". Sosté que el cinema "és una indústria que ocasionalment produeix obres d'art", i que l'espectacle tal com va ser concebut a les sales quedarà emmarcat en espais com la Filmoteca. Va assegurar que ara es retorna al model d'Edison, que amb el seu kinetoscopi, un aparell de visió individual, va perdre la partida davant dels germans Lumière. "Ara el kinetoscopi són els ipads i la programació a la carta", va dir. Riambau diu que el cinema actual bascula entre els èxits comercials, "que són l'explotació d'una marca (Batman James Bond)", i el cinema d'autor, amb grans creadors contemporanis. I que aquest altre cine té un públic i un circuit als cineclubs. "La indústria n'és conscient i no ho menysprea", va asseverar.

Per acabar, va reivindicar un projector digital per al Conservatori, on el 1896 es feia la primera projecció pública de cinema a Manresa i que ara acull les sessions de Cineclub. L'alcalde va recollir el guant: "és un repte pendent".