El plaer de poder-se prendre la vi- da amb tranquil·litat pot mudar en un maldecap terrorífic si la velocitat de l´existència individual es redueix fins a l´extrem de no deixar percebre el pas del temps. En aquest tràngol es troba un dels protagonistes de Tortugues: la desacceleració de les partícules, un muntatge escrit i dirigit per Clàudia Cedó que ja suma 120 funcions i ha aterrat a l´escenari del Club Capitol de Barcelona per reblar el clau de l´èxit un any i mig després de l´estrena a la petita Sala Flyhard de la capital catalana. La resposta del públic, l´elogi de la crítica i l´interès de l´empresa privada són els arguments irrebatibles d´un muntatge on participa també l´actriu bagenca Alícia Puertas (Manresa, 1974) en el rol de la dona d´un científic que vol passar a la posteritat.

El Joan i la Marta s´estimen: ell, però, viu molt atabalat, i ella li prescriu tranquil·litat traslladant-se al camp. Allà coneixen l´Òscar i l´Àgata (paper que interpreta Puertas), dos joves científics amb una ambició desmesurada. Entre els quatre s´estableix un vincle insòlit que té a veure amb les expectatives vitals de cadascun d´ells i la trama es construeix barrejant el temps i l´espai. Què va pensar quan va rebre eltext de «Tortugues»?

Quan em van passar les primeres escenes, vaig pensar: «què és això?». Tenien un aire de vodevil i em va semblar que no encaixaria a la Flyhard. Però la Clàudia és tan passional que t´enamora, ens va explicar molt bé el que pretenia, i ens va deixar marge per participar en el procés creatiu.

Els va explicar com se li va ocórrer un argument tan... insòlit?

La Clàudia admira l´univers fantàstic i surralista del director francès Michel Gondry, que es percep en pel·lícules com ¡Olvídate de mí!, o Amélie, que no és de Gondry però també té aquest aire de conte. A més, té estudis de psicologia, ha treballat en psiquiàtrics i en presons, i té un grup de treball amb persones amb necessitats especials. Les seves obres són molt originals.

De fet, en els darrers Premis Butaca, l´autora va obtenir el guardó al millor text. «Tortugues» parla d´amor, de l´afany dels humans per jugar a ser déus o de totes dues coses?

D´amor segur! Però és veritat que parla de moltes coses, genera debat. Hi ha dies que la gent riu molt, i d´altres que no ho fa gens. L´obra té un embolcall oníric, surrealista, però planteja si és ètic fer experiments amb animals... i ja no cal ni dir amb humans. En una de les primeres funcions, una parella ens va dir que no entenia per què reia la gent, ja que allò que l´obra explica és molt seriós.

Com es relacionen les dues parelles protagonistes?

Són dues maneres d´enfocar la vi-da. L´Àgata i l´Òscar prioritzen l´aspecte professional, volen el reconeixement. En canvi, la Marta i el Joan són feliços amb les petites coses del dia a dia, es tenen l´un a l´altra i van fent.

És lícit, doncs, que l´espectador es pregunti quina opció de vida és millor que l´altra.

La millor és la que cadascú trïi, no? En el fons, per què som al món? Pots ser metge o escombriaire i preguntar-te si cal aspirar a alguna cosa més. Fa cinquanta anys, no tenien l´estrès que hi ha ara. Avui dia, sembla que als 30 anys ja ho hagis de tenir tot fet, amb cotxe, diners, fins i tot un fill. Jo, en aquest model, no m´hi he reconegut mai, però l´he patit. Si no surts a la tele, hi ha qui no es creu que siguis actriu.

Aquest és el model de l´èxit per a un sector de la població. Però les «Tortugues» van sortir d´un dels teatres més petits de Barcelona, la Sala Flyhard del barri de Sants, amb mig centenar de butaques i prou.

I des d´allà hem arribat al Capitol, compartint cartellera amb David Guapo i el Toni Moog amb el Follamigas. El públic del Capitol sap que allà s´hi va a riure, i no tothom que ens venia a veure a nosaltres tenia clar on es ficava. Hi ha moments per riure, però és una comèdia dramàtica, si l´hem de definir d´alguna manera, molt tendre, amb moments emotius.

El muntatge es va estrenar el novembre del 2014 i va fer una primera estada a la Flyhard fins a final de gener. Llavors, segona tanda de funcions de l´abril al maig del 2015, gira per Catalunya amb una quinzena de bolos durant la tardor, entre els quals un parell al Kursaal de Manresa, i des del 19 de maig s´estan al Club Capitol de la Rambla barcelonina. Quin és el secret de l´èxit?

Crec que es tracta d´un espectacle molt rodó, amb un text molt engi-nyós, un càsting ben fet, el vestuari, la música, ... Un bombonet del qual vam poder anar participants tots, com la solució que es fa servir per als crèdits o el recurs de les jaquetes reversibles per canviar de personatges. Recordo que l´Àlex Torio ens va veure en un assaig i, com que és matemàtic, li va interessar que féssim el que ell va dir-ne una comèdia científica. I va demanar si podia fer la banda sonora. La Clàudia ja tenia les cançons que volia fer servir, però hi va accedir, és una directora generosa involucrant la gent al projecte, i aquesta harmonia es trasllada a l´escenari.

Parlàvem de la Flyhard, una productora referent del teatre indepen-dent des que es va crear el 2006 i va obrir la sala el 2010. La seva carrera va molt lligada a aquest projecte. Com s´hi va involucrar?

Jo estava a la companyia Mite-les amb la Tàtels Pérez i la Maria Alba Esquius, i el 2007 vaig sentir la necessitat de provar coses noves. Em vaig apuntar a un càsting que feia el Jordi Casanovas per a l´obra City SimCity, quan la Flyhard era només una companyia i no havia obert la sala. De fet, jo ni sabia qui eren, i ens van agafar a la Mireia Fernández, el Borja Espinosa i a mi. A partir d´aquí, vaig participar a Aquesta tampoc serà la fi del món, La ruïna, La revolució, Lena Woyzeck, Volem anar al Tibidabo, Nit de ràdio 2.0 i Només un anunci.

Forma part de la companyia?

No, vaig per lliure i em contracten, però certament la Flyhard és com la meva segona família. De la Cristina Clemente, per exemple, vaig fer La nostra champions particular. I al febrer tornaré a la Flyhard amb l´obra Refraccions.

Viu del teatre?

Del teatre, sí. Exclusivament de ser actriu, no. Des del moment que vaig sortir de l´Institut del Teatre, vaig començar a viure del teatre. Però a més d´interpretar, també tinc un vessant pedagògic que m´omple molt. Dono classes a l´institut Catà de Manresa i en un altre de Palau-solità i Plegamans. Em cuiden molt. Visc a Barcelona des de fa sis o set anys, però vinc sovint a Manresa.

Haver de donar classes no la distreu de la seva faceta d´actriu?

Jo crec molt en el valor pedagògic del teatre, em sento més còmoda en aquest registre que no pas formant actors i actrius. El teatre em va servir per obrir molt la meva ment.

A què es refereix?

A qüestions com l´empatia, la gestió emocional, el treball de la creativitat... Són qüestions per treballar amb els adolescents. A vegades, els dic que caminin i ocupin l´espai, i acaben tots fent voltes en cercle l´un rere l´altre: tenim molt inculcat un sentit concret de la disciplina. Aleshores, els explico que es poden moure per on vulguin, i els costa, no saben què fer amb la llibertat. Temps enrere vaig fer classes amb nens de P-5 a la Flama, i tot plegat era molt més anàrquic, els petits feien més el que volien, jo aprenia molt d´ells, però en el treball amb els adolescents cal trencar els mecanismes adquirits. Tenen pors, vergonyes, prejudicis, el temor al «què diran»... Per a mi, el teatre és molt terapèutic, m´ha ajudat personalment, a ser com sóc ara.

D´aquesta experiència en beu la seva faceta interpretativa?

Com a actriu, em plantejo moltes tècniques, moltes qüestions. A l´esce-nari, davant del públic, ets vulnerable, però entendre aquesta dimensió del teatre t´ajuda, et fa més fort. Coneixes gent, els seus egos... Cada dia és diferent, no hi ha rutina. Això és bo i, és clar, també és dolent perquè crea inestabilitat econòmica i laboral. A hores d´ara, no sé si al juliol tindré feina o no, si prorrogarem al Capitol o no. I això és una mala passada, no es pot negar. No sé què m´inventaré a l´estiu, però està clar que t´has de repensar contínuament.

I encara més amb la crisi. S´ha dit que hi ha actors amb un cert renom que ho han passat malament i estan a l´atur en una situació precària.

No vull dir noms, però m´he trobat actors que m´han comentat que està molt bé fer una obra al TNC o sortir a la tele, però que un muntatge dura dos mesos, i l´any en té dotze i les factures sempre arriben. I si t´agafen per a una sèrie, potser només és per cinc capítols. I després què? La gent de la cultura som unes màquines perquè estem obligats sempre a anar-nos reciclant. A vegades et desesperes, però aprens a viure així. L´únic que no pots fer és tenir temps lliure.

Li agradaria pujar a l´escenari del Teatre Nacional de Catalunya?

Sí, és clar, o al del Lliure. Però el que m´agrada és treballar. El nostre ofici no té data de caducitat com el d´un atleta o una model, encara hi ha temps per fer moltes coses.

Poc o molt, sovint la podem veure a la cartellera barcelonina. En el registre audiovisual, quins objectius es planteja?

Sempre dic que el meu somni és fer pel·lícules. He participat en un parell de curts, dues sèries de la Xarxa de Televisions Locals, en cinc episodis d´una trama secundària de La Riera... M´agradaria fer cinema, de fet, quan vaig decidir que volia ser actriu, era per sortir en una pel·lícula. Però hi ha temps, encara sóc jove!