Quin sentit té l'art de la fotografia en un temps atrafegat i consumit per la complusió malaltissa de retratar-ho absolutament tot per oblidar-se'n a l'instant? Com s'enfronta l'artista a un món on cada dia milions de selfies són publicades a Facebook, Twitter, Instagram i altres plataformes digitals?

El Clic, la mostra de fotografia de Cabrianes, no pretén respondre aquestes preguntes. Tot i així, un cop d'ull a les obres que s'hi exposen fa arribar l'espectador a una primera conclusió tocant a aquestes qüestions: que la mirada treballada, pacient i atenta dels bons fotògrafs tal vegada és avui més necessària que mai. Enfront de la repetició banal i del cicle pervers del clicar-i-llençar, l'art ha de ser viu, únic i ireemplaçable.

La quinzena de treballs que s'han exposat a la mostra, que enguany fa set anys que existeix, tenen aquesta vocació com a comú denominador.

Diversitat de temàtiques

Les tècniques i estils que utilitzen els fotògrafs d'aquesta edició del Clic i les temàtiques que tracten en les seves obres són diversos. En silencio, la sèrie de retrats en blanc i negre d'Ivan Ferreres sobre la vida del seu pare, sord des dels tres anys a causa d'una malaltia mal guarida, destaca per la capacitat de transmetre a l'espectador una gran càrrega sentimental amb ben pocs elements. Ferreres ens proposa una poètica de la senzillesa que reflecteix amb tendresa i honestedat la vida quotidiana.

La fotografia més compromesa amb la necessitat de canviar el món o, com a mínim, de testimoniar les injustícies, la misèria i la lluita social, també ha tingut un espai al Clic d'enguany. Un bon exemple n'és Terra de ningú, de Sílvia Ferran. El febrer del 2015, aquesta fotògrafa de Parets del Vallès va marxar a fer de voluntària a l'escola i l'hospital de Qaa, un poble del Líban situat a un centenar de quilòmetres de la frontera amb Síria.

Del contacte diari amb els veïns de la localitat i els refugiats sirians d'un camp proper, Ferran n'ha conservat molts records i un bon grapat de fotografies que, a pesar de ser un retrat cru de la por i la guerra, transmeten alhora un bri d'esperança.

Una altra mostra d'aquesta concepció de la fotografia és el projecte titulat Dones del món, de Marta Vilanova i Àngel Amargant, en el qual recullen escenes de la vida quotidiana del col·lectiu femení posant el focus, sobretot, en el sud-est asiàtic i l'Amèrica del Sud.

Des d'un punt de vista més professional, la imatge com a testimoni ha tingut un representant imprescindible en el Clic d'enguany: vuit peces de l'obra de Paco Elvira (1948-2013), clau per entendre el fotoperiodisme fet a Catalunya i a arreu de l'estat dels anys setanta ençà.

El retrat contemporani

Sovint l'art és una manera de comprendre la identitat de cadascú. Dues exposicions de la mostra -Assaig per a un autorretrat, d'Isabel Casellas, i Who am I?, de Jordi Parramon-, sembla que explorin la mateixa pregunta des d'angles diversos.

La primera és una temptativa múltiple de construir, a través de tècniques fotogràfiques com ara l'ús de la llum i el control de l'exposició, una imatge del propi cos. Els diversos intents portats a terme per l'artista transmeten la idea que avui dia la identitat és fragmentària i que, per tant, només es pot representar parcialment.

La segona, una instal·lació a la capella de l'església de Cabrianes, és una reflexió sobre la infantesa i el passat a partir dels objectes que Parramon va trobar, després de 30 anys, en tornar a la casa natal de Manlleu.

En el Clic, que s'ha celebrat durant tot el cap de setmana, també s'han pogut veure les fotografies fetes pels alumnes de l'escola Els Pins de Cabrianes. El tema del projecte d'enguany ha estat el reciclatge.