L'exemplar del llibre 'Los esclavos españoles de Hitler' que ensenya Gemma Masip sobreïx de punts de paper i de marques que certifiquen el desgast productiu de molts anys de consultar l'obra de José Luis Rodríguez per guiar-se en l'àrdua i fascinant tasca de reconstruir la història del seu pare. Allà on ja no arribaven el record de les converses amb el Manel sobre la guerra i la República i les memòries que va deixar escrites, la filla hi va afegir el treball de recerca en arxius i la localització in situ dels indrets on va patir la devastadora experiència de ser pres en un camp de reeducació de l'Alemanya nazi. El resultat de la investigació és De Gandesa a Grossbeeren, que es presenta avui, dijous (19 h), a la sala d'actes del Centre Cultural el Casino, de Manresa, amb la companyia de Joaquim Aloy, president de l'Associació Memòria i Història de la capital bagenca.
"El primer cop que vaig escriure el relat, el vaig llençar a les escombraries". Gemma Masip sembla una dona de conviccions fermes i va preferir recomençar abans que donar publicitat a una narració que "no tenia prou qualitat literària". Filla del barri barceloní de Sants, fa una dècada es va instal·lar en una casa del terme de Balsa-reny propera al nucli de Sallent. I un temps després es va apuntar a la prestigiosa Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès per millorar la redacció definitiva del periple vital de Manuel Masip.
"De petita, el pare ens explicava les seves històries, i em semblaven fantàstiques, com si les llegissis al TBO o les veiessis en una pel·lícula de l'Indiana Jones. Però no és fins que et fas més gran que t'adones que tot allò que va viure no tenia res de divertit sinó que era una realitat molt dura, molta gent ho va passar malament i aquest país va patir un daltabaix", exposa. Quan li van regalar 'Los esclavos españoles de Hitler', Masip va percebre l'abast de la trajectòria del seu progenitor, primer com a soldat republicà durant la Guerra Civil Espanyola i, posteriorment, com a part del deute de guerra que l'Espanya de Franco va pagar al règim dictatorial de Hitler.
Tal com explica José Luis Rodríguez en el pròleg, més de deu mil ciutadans espanyols van treballar en empreses alemanyes durant la Segona Guerra Mundial. La historiografia, però, "ha oblidat aquest tema", apunta Masip. "S'ha parlat molt de la guerra civil i de la Segona Guerra Mundial, i també dels republicans exiliats, però poc del deute de guerra", afegeix.
El suport de l'Alemanya nazi a l'agressió bèl·lica de Franco contra el govern legítim de la República no va ser en va, i els centreeuropeus van obtenir, a canvi de l'ajuda victoriosa, concessions mineres, exportacions de minerals i de productes d'alimentació, facilitats per a l'espionatge en territori estatal i "mà d'obra barata". Manuel Masip "no va saber mai que formava part d'aquest contingent", però la realitat es va fer evident a la seva filla Gemma a mesura que penetrava en l'estudi del fenomen.
"El meu pare no es va significar políticament, encara que fes de soldat en la lleva anterior a la del biberó", explica: "a Espanya, l'ambient era de misèria. El Manel va veure la propaganda per anar a treballar a Alemanya que va posar en circulació la Delegació Nacional de Sindicats franquista, s'hi va apuntar i va marxar cap allà per intentar millorar. Poder cobrar en marcs i tenir un sou segur semblava interessant". Milers com ell van recórrer el mateix camí des de final del 1941 i durant l'any següent, "però realment no sabien que qui els pagava el sou no era qui els contractava sinó l'Espanya de Franco com a part del deute". La maquinària de guerra de Hitler necessitava molts braços per suplir els soldats desplaçats al front.
La veritat, novel·lada
"No volia contar les típiques batalletes de l'avi", se sincera Gemma Masip per donar sentit a la decisió d'escriure De Gandesa a Gros-sbeeren com una biografia en clau de novel·la sense renunciar ni un gram "al rigor històric". Defugint la simple "ressenya dels fets", va trobar la fórmula en la construcció d'un relat amb alguns personatges inventats i, alhora, precisió absoluta en les dates, els llocs i els esdeveniments.
"El pare només va poder estudiar a l'escola durant tres anys, en època republicana, però li agradava escriure i va redactar les seves memòries", indica, "però sempre s'aturava al mateix lloc, el mateix moment". En la memòria de Manel Masip, la detenció que el va dur a Grossbeeren s'hi hostatjava com un malson recurrent. "Pensar-hi, li causava atacs d'ansietat", rememora Masip.
L'episodi fatídic va ser una conseqüència inesperada del passat republicà del Manel i de la deriva que va prendre la Segona Guerra Mundial a partir de la desfeta en el front soviètic. "Quan va arribar a Alemanya, i comparant-ho amb el que vivia aquí, al pare li va semblar que aquells barracons amb calefacció on s'allotjava estaven molt bé". El destí d'en Masip va ser Bitterfeld, al land més oriental del país, Saxònia, i un treball a l'empresa química IG Farben Industrie.
"Als primers treballadors, els cuidaven bé. Però a mesura que va avançar la guerra, la situació es va complicar i, després de quinze mesos, al meu pare li van denegar el permís que li pertocava per fer una visita a casa", relata Masip. L'acció de portar unes patates a un grup de presoners ucraïnesos va ser l'excusa que el va dur a ser detingut per indisciplina, confinat en dos camps de concentració i, finalment, conduït a un altre de reeducació a Grossbeeren.
Afortunadament, Manel Masip va sobreviure a l'infortuni. Però l'oblit ha llançat paletades de sorra sobre les víctimes del deute de guerra. "He llegit molt, he visitat museus com el de l'Exili a la Jonquera, i aquest és un tema del qual no s'ha parlat", reconeix Masip , que va viatjar un cop a Alemanya per trepitjar els mateixos llocs que el seu progenitor i que també va rebre amb satisfacció les troballes que va fer el seu gendre, l'arxiver Carles Quevedo, en fons documentals alemanys.
Gemma Masip va presentar 'De Gandesa a Grossbeeren' a l'Ateneu Barcelonès, avui ho farà a Manresa i a final de mes a Gandesa. Confia a fer-ho també a Sallent i a tot arreu que pugui per desenterrar un dels capítols més ignominiosos del franquisme.
