Gonçal Mazcuñán, exdirector de Regió7 i actual president del Consell Editorial, va compartir amb Macià els inicis d'aquest projecte, que va néixer entre conversa i conversa a una cerveseria de Manresa. «L'Albert, la Pilar Parcerisas i jo érem tres alumnes que fèiem un treball de la facultat. Consistia a imaginar-se el projecte d'un diari, i nosaltres ens vam imaginar fer un diari a Manresa. Per casualitat, vam coincidir amb persones que tenien una idea similiar, i d'aquesta unió en va sortir Regió7». Mazcuñán explica que «la proposta de nom, amb tot el que suposava de reinvindicació de les vegueries, la va fer l’Albert. Ell és el pare del nom del diari». En un moment en què no existia la informàtica, Macià «va elaborar el projecte d'arxiu del diari i va engegar la secció de Cultures».

Una dels característiques que més recorda l'exdirector és la gran capacitat d'adaptació del periodista. «Al principi no teníem màquines per poder treballar tots, i la gent de Cultures es va avenir a treballar de nit. Quan uns plegaven, els altres entraven, i per això se'ls anomenava la penya de la lleganya».

Segons Mazcuñán, «de tots els periodistes que vam iniciar el diari, l’Albert era l'intel·lectual del grup, la persona que tenia més bagatge cultural, amb una preparació molt afinada. Era pausat i reflexiu». La seva dedicació al diari va ser «tan brutal i extraordinària» que això «el va ajudar poc en la seva malaltia, que llavors tot just començava. El desgavell horari la hi va agreujar».

Defensor de l’harmonia en el disseny del diari, va ser qui «més va treballar en la qüestió gràfica», tal com recorda Mazcuñán. «Buscava sempre la combinació perfecta entre text, tipografia i imatges. Nosaltres dèiem: si sobra text, retallem imatge. I ell contestava: si sobra text, s’ha de retallar text». L’exdirector recorda la gran quantitat de reunions «en les quals discutíem sempre la teoria acadèmica, que expressava l’Albert, i l’enfrontàvem amb la realitat del dia a dia que havíem d’encarar, així com amb la manca de diners».

El vessant humà

«Amb l'Albert ens unia més que una amistat. Hi havia una mena d’agermanament», diu Mazcuñán. «La malaltia el va fer dimitir de la vida activa i de relacions socials. Ell volia ser independent i afrontar la seva malaltia com pogués. Això va fer que ens anéssim distanciant en el dia a dia, però el vincle fraternal, intel·lecual i de tendresa no el vam perdre. La seva mort per a mi és un cop molt dur. El vaig veure patir molt, perquè estava en una situació molt complicada. No es mereixia ni haver patit tant ni anar-se’n tant aviat», expressava ahir l’exdirector.

Segons Mazcuñán, «l’Albert era una persona amb una sensibilitat molt especial per tot el que era la comunicació. A l’inici, el diari va tenir moltes mancances, però ell era la persona que sempre intentava posar seny i sobretot criteri. Tot i les condicions adverses, l’Albert no renunciava mai a fer les coses ben fetes».