Víctor Amela: «Tots necessitem un relat que ens expliqui»

El popular escriptor i crític televisiu parla de la seva primera novel·la en català, 'La filla del capità Groc'

30.07.2016 | 07:43
El periodista i escriptor Víctor Amela.

Per a aquell nen «de pis» que no havia vist res més, el Forcall, al Maestrat, on va passar els estius dels 5 als 10 anys, era «la llibertat». En el mateix poble d´on prové la seva família paterna va néixer el mític heroi carlí Tomàs Penarrocha, el Groc del Forcall. Un calorós dia d´estiu de fa molts anys, un Víctor Amela (Barcelona, 1960) de 8 anys va saber d´aquest personatge, que ha perviscut de generació en generació i que dècades després protagonitzaria 'La filla del capità Groc' (Planeta), premi Ramon Llull i el llibre més venut en català el darrer Sant Jordi. 

El Groc: heroi o fanàtic?
Aquesta és la gràcia. Als ulls de l´espectador pot ser un heroi generós, que ajuda masovers pobres, que s´enfronta en inferioritat de condicions contra tot un exèrcit per unes idees; o pot ser un boig, un fanàtic, un criminal assassí i un sanguinari que fa coses horribles.

I vostè com se´l mira?
Amb aquesta doble llum, que és el que el fa personatge literari. Quan el Groc fa una malesa estén un rebut que diu: «en el camp de l´honor, jo, Tomàs Peñarrocha i Peñarrocha, àlies el Groc del Forcall, et prometo que quan triomfi la meva causa tot el que m´has prestat et serà restituït». Ell no vol veure's com un lladre. Jo crec que es considerava un heroi però, segurament, tenia moments de dubte. La contradicció i el drama intern que devia sentir el Groc és que el m´ha impulsat a escriure la novel·la.

L´amor filial és el més potent?
Per a mi sí. Quan el general Villalonga agafa la seva filla, la Manuela, per mirar de convèncer-la que traeixi el seu pare, ella sap que el Groc no es rendirà mai. Però el general vol penjar-se la medalla. I li surt bé amenaçar l´entorn i els amics i posar preu al cap del fugitiu. És com un western. Els americans n´haguessin fet pel·lícules!

D´aventures.
Així la reivindico. No em fa vergonya dir que és una novel·la d'aventures.

I per què n´hi hauria de fer?
Perquè ara sembla que els escriptors s´han abocat a la cosa torturada, literàriament molt complexa. I si no expliques coses molt fosques ja no ets un bon escriptor.

I 'La filla del capità Groc' és...
És la passió de compartir una història que sabem la gent del Forcall i jo. Com? Explicant-la com ho faria un novel·lista del segle XIX. No em vull comparar amb autors com Galdós, Baroja o Dumas però sí que vull defensar-la com a novel·la d´aventures, romàntica, com a novel·la noucentista de tota la vida... modestament i sense cap pudor.

Si li diuen que aquest llibre s´ha de valorar per les regles del 'best-seller', què en pensa?
Ho respecto. Però jo no sé quines són les regles del best-seller. Jo el que vull és explicar una història a la meva manera.

Quin paper hi fa jugar al destí?
De vegades penso que nosaltres no tenim idees. Les idees ens tenen a nosaltres

Què vol dir?
En cada època històrica s´imposen unes idees que agafen unes persones o unes altres. Una persona que és agafada per una idea probablement no tindria la mateixa si hagués nascut uns quilòmetres més enllà o en una altra família. El fet de tenir una idea i defensar-la fins al final m´entendreix si m´ho miro en perspectiva. I, per això, la meva mirada és compassiva, tant cap al Groc, com al Buc, carlins, liberals, amics, traïdors... Tots.

Per què?
Perquè al final, pobrets, tots van ser víctimes de les idees per les quals van lluitar.

Això sembla molt actual.
Sí. El destí ha volgut que jo fos qui sóc. Que jo tingui un besavi que va ser coetani del Groc, que a causa de les guerres es patissin unes conseqüències que anys després fessin que el meu avi emigrés... Tota l´economia dels Ports de Morella i del Maestrat va quedar esquinçada durant un s. XIX de guerres, més la Civil, al s. XX, que per a ells és la seva ´quarta´ guerra carlina... Tot plegat va acabar amb una economia de subsistència que havia durat set segles, des de Jaume I.

El seu avi no va tornar mai al Forcall?
No. Va néixer el 1888 i amb 24 anys va marxar a Barcelona. Es va instal·lar a la Trinitat Vella i allí va construir la casa familiar. Va morir el 1956. Jo no el vaig conèixer. El meu pare va néixer el 29, va ser un nen de la postguerra, no estava per fer turisme. No va anar mai al Forcall fins que jo vaig ser petit i vaig tenir un problema de salut. Em convenien aires secs i el meu pare va pensar en el Forcall, el poble del seu pare, on continuaven vivint-hi parents.

El destí de què parlàvem?
El destí no és que estigui en la novel·la és que està en l´autor de la novel·la. Jo em veig obligat pel pes d'aquesta història genètica, per aquest atavisme, per aquest llinatge i perquè m´hi van portar de petit... tot bull per dins.

Del seu besavi, coetani del Groc, el Pep lo Bo del llibre, què en sabia?
Jo tenia 26 anys. Era l´any 86 i feia poc que havia sabut que aquell senyor del retrat que hi havia a casa era el meu besavi. Va ser just abans que es cremés el pis i amb el foc, el retrat. El meu pare no en parlava mai. Sabíem que va néixer i que va morir al Forcall, que el darrer fill que va tenir, el desè, va ser el meu avi, i que li deien... Pep lo Bo. Per què? Ni idea. Quan vaig anar al Forcall vaig remenar els llibres de la parròquia i vaig descobrir que era coetani del Groc, que tenia la mateixa edat de la Manuela i la novel·la va començar a fer-se sola. Si jo em vaig enamorar d´una nena quan, als 8 anys, em van explicar la història del Groc, el meu besavi es podia enamorar de la Manuela.

Segur.
(riu). Seguríssim.

Perquè viatja sempre al passat?
Sempre he volgut saber d´on vinc. Em recordo amb 20 anys fent arbres genealògics, anant al Forcall a mirar els llibres de la parròquia fins que trobo un Amela nascut a Morella... És una pulsió, hauria d´anar a un psicòleg.

Escriu.
Sí, és la teràpia. Jo tinc la teoria que tots necessitem un relat que ens expliqui. I amb aquesta novel·la m´he fet un regal a mi mateix i he fet un homenatge a la gent d´aquella contrada que, al final, tots van ser víctimes.

Amela és una persona de causes perdudes?
No, jo no. A mi la figura del Groc em captiva perquè jo no continuaria lluitant. M´hagués acollit a l´indult o, si hagués resistit una mica més, hagués acceptat la proposta del general i m´hagués explicat a mi mateix un relat per aquedarà tranquil.

Res de vèncer o morir.
No, em declaro covard. En aquest sentit no sóc valent com el Groc, o tossut, o fanàtic. Sóc molt relativista. Sempre hi ha una sortida intermèdia. És la meva inclinació natural.

El Groc podria ser un personatge d´avui en dia?
Es poden fer molts paral·lelismes. La Josefa plorant al coll del Tomàs, la Rakosnik dient-li a Mas que faci un pas al costat... Totes les persones que defensen una causa aferrissada tenen algun moment de dubte, Jesucrist és el prototip, i les persones de l´entorn et fan dubtar. O els nois que s´immolen a Síria, són bojos? Són valents?

El Groc és carlista. Hauria actuat igual a l´altra banda?
Sí. No és una qüestió d´ideologies, és una qüestió antropològica. Jo m´he de ficat a la pell del Groc. Ens trobem amb un munt de llauradors desposseïts, miserables, que clar que s´apunten al carlisme perquè els estan trepitjant el més sagrat, que és la tradició que sempre han viscut. Si ho mires des de la banda liberal, els progressistes, els moderns, els que busquen la prosperitat econòmica de la gent... no és que no sigui veritat, però no li expliquis això al Groc, a qui li has pres la terra i li has trepitjat les seves creences i valors. Són dos mons enfrontats. Què és el carlisme?

Digui.
Un moviment d´indignats. El Groc agafa el trabuc contra el protocapitalisme.

Guanya el Llull amb la seva primera novel·la en català i les males llengües dubten que l´hagi escrit vostè. Què hi diu?
No m´afecta. Detecto malevolència, persones que han decidit que jo no sóc dels seus. Per què no soc dels seus? És veritat que mai no havia escrit en català. La meva obra periodística i literària l´escrivia en castellà i després me la traduïen. Tampoc no defenso les postures polítiques del sobiranisme i l´independentisme. Per tant, sóc de l´altra banda i entenc que faci ràbia. Però, ostres! Se suposa que haurien d´estar contents que em passi al català! Però no, tot està polititzat. La novel·la, la vaig començar a escriure en castellà però ràpidament vaig canviar al català: no m´imagino als forcallans parlant en castellà al segle XIX... perquè no en sabien! El Groc no parlava castellà amb la seva filla i em va semblar un repte justificat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema