Quan l´any 2006 Pemi Fortuny va fer les maletes i va deixar enrere el projecte de Lax´n´Busto, va ser el manresà Salva Racero qui va prendre el relleu per convertir-se en el nou cantant d´una de les bandes més conegudes en el món del rock català. Tot i no haver-ne viscut la trajectòria sencera, ara celebra els 30 anys de vida del grup -que per a ell són 10- amb una gira que demà fa parada a la Cerdanya, al poble de Bolvir (22.30 h).

En quin moment es troba ara Lax´n´Busto?

Estem fent la gira dels 30 anys, que durarà fins al novembre. Ens està anant molt bé; crec que és un dels millors anys de la banda. Estem tocant millor que mai i connectem molt entre nosaltres, i això es nota amb el públic.

Què faran a Bolvir?

Repassarem els temes del disc 'Essencials & Rareses' (2014). Tal com indica el nom del treball, creiem que són cançons essencials per a nosaltres i sobretot per al públic. Ens basem molt en el que pensa i el que opina la gent que ens ve a veure, que és qui ens dóna suport.

Havien tocat a la Cerdanya?

Sí, hi hem actuat, però poc. És una zona molt xula, però ha costat una mica arribar-hi, perquè les festes estaven més enfocades a orquestres i grups de versions. Una proposta com la nostra, amb temes propis i un estil molt definit, no hi encaixava. Per sort estem arribant a tot arreu, i tenim moltes ganes de fer aquest concert.

Què significa fer 30 anys?

És tota una vida. Hi ha relacions entre persones que no duren tants anys. El grup es va formar al Vendrell, el 1986, amb la il·lusió de quan ets jove, i va estar 20 anys fent concerts, arreplegant un munt de fans i gravant discos. I després, el 2006, un cop el cantant baixa del vaixell, encara van tenir la força per trobar-ne un altre, que en aquest cas sóc jo. Jo celebro 10 anys.

Quin és el secret?

Una banda pot durar 30 anys si es va readaptant als temps i va creixent amb el públic. Hi ha hagut dues generacions que ens han seguit, i ara tenim gent jove a qui li agraden els temes més nous i les cançons de sempre. La gent capta el missatge, l´essència de la banda, i s´hi enganxa un altre cop. Mira Sopa de Cabra. Una bona banda, o es crea per art de màgia, o és impossible de crear. Es troben unes persones, entre elles funcionen i, a partir d´aquí, comencen a viure experiències i a fer cançons tan reals que la gent no se'n pot desfer.

Però fer-se un lloc en el món de la música també és complicat.

La cultura està tocadíssima, però jo sempre respiro optimisme. Si em preguntes com veig el futur, et diré que perfecte. Sé que revifarem. Jo reivindico poder fer música més enllà dels 25-30 anys; seguir fent cançons, parar i tornar al cap de dos anys. Que els grups no siguin només flor d´estiu. I per fer això es necessita un sou. Si la gent vol tenir bandes i vol tenir cançons, els discos s´han de comprar; la música s´ha de pagar. Nosaltres hem de poder seguir sent bohemis per crear.

L´experiència de ser cantant de Lax´n´Busto durant 10 anys ha estat com s´esperava?

Ha sigut una experiència total. He viscut exactament el que m´esperava: una banda de rock amb tota la seva intensitat. Estàs dins d´un espiral constantment. A mi ja m´agradava la banda de jovenet; vaig començar a cantar als 14 anys, i als 15 ja havia anat a tres concerts seus i tenia el meu propi projecte musical. No era un friki de les bandes, però m´agradava escoltar els seus temes, els de Sopa de Cabra, els d´Umpapah... I aquests 10 anys han sigut un regal. Jo mai no em vaig plantejar que substituïa el Pemi Fortuny, perquè sinó ja no hauria començat. Mirar-se a sí mateix és l´única manera de tirar endavant. He gravat discos, he après molt, i la meva veu ha agafat personalitat i s´ha definit. També la manera de sentir les cançons; per a mi ara el més important és sentir. I sóc molt feliç; estic a dalt de tot d´aquest espiral.

Com es va sentir tocant a la Festa Major de Manresa l´any passat?

Il·lusionat. Va ser molt xulo. Tot i ser la segona nòvia d´aquesta història, la gent t´acull. Fa molts anys que visc lluny de la ciutat, sóc el ´desaparegut´ de la meva família, i quan tornes de cop i dius: «hola, Manresa!» és un subidón molt gran. Cantar a casa va ser un gran retrobament i em va ajudar a estar més fort que mai.

El dia 4 de novembre faran l´últim concert de la gira a la sala Razzmatazz de Barcelona, i després s´aturaran. Serà un ´a reveure´?

Serà un punt i a part, però no hi ha dates. S´ha de parar i deixar que hi hagi espai. Ho necessitem. És com quan en una empresa de dos socis, arriba un moment en què costa trobar-se. També passa amb les parelles: tens diverses crisis i quan en portes cinc, penses: estem tocant terrenys perillosos. Més val que parem, reflexionem i decidim si volem seguir o no. Si volem seguir jo crec que ho notarem.

La del novembre pot ser, doncs, l´última actuació de Lax´n´Busto.

Sabem que cal una parada indefinida, perquè portem molts anys junts. Cadascú de nosaltres també pot fer coses per separat. La parada ens pot ajudar a crear cançons amb una gran màgia, força i optimisme, però no sabem si serà així, i no ho podem forçar. Ens estimem la banda, els companys i el públic. Sabem que hi ha gent que s´ha casat amb una cançó de Lax´n´Busto. Vénen i ens ho diuen, i ens demanen que no pleguem. I penses: carai, quina força que tenen les cançons! Però tenen força quan són de veritat. I si forcem el retorn, seran de mentida.