"Si les pedres tenen memòria sabran tantes coses de nosaltres... aquí és on realment vam viure i vam ser feliços», deia la veu que emulava Júlia Peraire en acabar la visita al monestir de Sant Benet. Les seves paraules, que s´entrellaçaven amb les de la veu ficcionada de Ramon Casas, eren el fil conductor d´un viatge poètic que transportava el públic 100 anys enrere, com si es tractés d´una màquina del temps. Els assistents passejaven silenciosos pels mateixos entorns que un dia van acollir el pintor modernista i la seva dona. Trepitjaven el mateix terra i, flanquejats per les mateixes parets, es deixaven seduir per una història d´amor i d´art narrada pels mateixos protagonistes.

Les peces musicals de piano i les videoprojeccions, que mostraven els quadres amb els quals Casas havia immortalitzat tantes i tantes vegades la mirada de Júlia Peraire, creaven un ambient d´encanteri. La visita havia començat una bona estona abans amb un sopar a la fresca d´estil modernista, i a l´inici havia recordat la cadència dels telers i el passat industrial de la fàbrica situada just al costat del monestir, així com el moment en què la família del pintor va comprar-lo i el va convertir en el seu refugi estiuenc. «Va ser una de les primeres coses que vaig dibuixar», deia la veu de Casas, enregistrada per l´actor Pere Arquillué. «En aquells moments jo era aprenent de pintor i aprenent de vida», hi afegia.

Apunts biogràfics

Els records, viatges, anècdotes, dibuixos, nits de bohèmia, vivències familiars i coneixences -com la de Santiago Rusiñol o la de Charles Deering- sorgien progressivament a mesura que avançava la història. «La vida se m´apareix com una successió de postals», afirmava el pintor; una vida que havia passat per París i que va canviar per sempre l´any 1906, quan amb 40 anys la va conèixer a ella, una noia de família obrera que en tenia 18 i que admirava «la llibertat dels rics». Havia sigut la Júlia de carn i òssos o la que Casas es va imaginar, pintada en un quadre, el que l´havia captivat?, es preguntava la veu de Peraire. En tot cas, «des d´aquell moment res havia tornat a ser el mateix», assegurava ella.

Al cap d´una estona, i després d´haver repassat la recta final de les vides de musa i pintor, l´encanteri es va desfer per tornar al present. El recorregut va finalitzar al claustre del monestir i, tot seguit, a l´exterior, amb una copa de cava. Els assistents, que no havien volgut trencar la ´bombolla´ que s´havia creat durant la visita, van aprofitar la distensió per satisfer la seva curiositat i fer preguntes a la guia, Judit Augé. «Què se´n va fer del monestir, després? Quants anys tenia Júlia Peraire quan va morir?». Fins i tot hi va haver espai per a la reflexió: «nosaltres som d´aquí i no ho valorem prou, però aquest espai de Sant Benet és preciós».