El cinema biogràfic es dedica habitualment a personalitats amb trajectòries excelses en un determinat àmbit. Però hi ha excepcions i també ens trobem amb biopics sobre éssers singulars que han destacat en la vessant negativa.
La formidable 'Ed Wood', de Tim Burton, reivindicava l´anomenat "pitjor director de la història" i ara Stephen Frears recupera la figura insòlita i inclasificable de Florence Foster Jenkins (1868-1944), una dama adinerada i sensible de l´elit novaiorquesa que adorava la música; fou una gran mecenes cultural i s´entestà en voler ser una sopranoperò cantava horriblement.
El film ens capbussa en el somni imposible d´una dona culta però incapaç de reconèixer les seves limitacions artístiques. 'Florence Foster Jenkins' recorda la paradigmática 'Goodbye Lenin!' perquè la parella de la protagonista, un mediocre actor britànic, teixeix una elaborada bombolla perquè la seva muller no s´assebenti del rebuig (i de les bromes) que susciten les seves clamoroses desafinades.
La pel.lícula és un nou biopic dirigit per Stephen Frears, però, a diferència del seu treball precedent (l´infravalorat i mordaç 'The Program', sobre el ciclista Lance Armstrong), està tenyida d´una ironia suau, amable i per a tots els públics. El director anglès observa la seva frustrada cantant d´òpera amb una mirada entranyable i basteix un divertiment, tan humil com efectiu, que no degenera en el retrat caricaturesc d´uns personatges que voregen contínuament el patetisme.
Ja massa temps que Frears ha abandonat la primera divisió creativa (fou una de les veus més potents del cinema dels anys vuitanta) i la seva nova proposta no deixa de ser una petita delícia que es degusta de bon grat però que s´oblida ràpidament.
