Anna Roussillon (Beirut, 1980) va ser aquest dimecres 12 d'octubre a Manresa en el marc d’una petita gira que la portarà a presentar el seu documental, Jo sóc el poble, a la Seu d’Urgell (avui, 21.30 h, cines Guiu), a Castellar del Vallès i a la Filmoteca de Catalunya, a Barcelona. Es mostra en el marc del programa Per estrenar, que impulsa la Federació Catalana de Cineclubs per donar a conèixer produccions inèdites. Tot i així, aquest film s’estrenarà comercialment el 21 d’octubre.

Si no ho tinc mal entès, vostè va anar a Luxor per fer un documental sobre el turisme. Què li va fer canviar d’objectiu?

Doncs que hi va haver la revolució. Ja havia conegut Farraj el 2009, que és el personatge principal de la pel·lícula, i ja havíem parlat de fer un film junts. I amb l’inici de la revolució, jo vaig decidir que, en comptes d’anar al cor de la revolució com tothom, quedar-me al poble per entendre la revolució amb ells.

Per què va quedar-se al camp?

Per diverses raons. La primera, perquè ja hi havia moltes imatges de la plaça Tahrir. I de fora del cor de la revolució no n’hi havia cap. La segona, perquè no volia pas treballar amb l’actualitat, sinó prendre’m el temps per veure l’evolució des del camp, i no des del cor de la revolució. I la tercera és perquè, com que ja coneixia Farraj, em preguntava com es comprendria la revolució.

Sense en Farraj no hauria estat possible aquest projecte?

Segurament, no. Perquè el projecte ve de la revolució, però també de conèixer en Farraj, si no jo hauria fet una altra cosa.

Què té aquest personatge?

La clau per construir el film va ser l’amistat amb ell i amb la seva família. Ell és qui m’ha expressat el que passava a Egipte, que tothom se sentia implicat en la revolució. És un bon personatge, representatiu de tots els ciutadans que no eren dins del cor de la revolució, i d’aquests n’hi havia molts.

Tenint en compte que l’acció passava en un lloc concret, com arribaven les notícies al camp?

La finestra per la qual les notícies arriben al poble clarament és la televisió. I la televisió és un personatge de la pel·lícula. Perquè una de les principals escenes polítiques del poble és algú que mira la televisió tota la nit per veure l’evolució de la revolució a la plaça Tahrir.

S’apleguen els amics per veure la televisió?

No, es mira la televisió en família, però ho fan totes les famílies. Perquè als vespres al poble no hi ha res a fer, i mirar la tele és una estona familiar, però també política.

I de discussions, n’hi havia?

Hi havia discussions del Farraj amb mi, perquè jo no surto en imatge, però sí que parlo a la pel·lícula. I també diàlegs amb amics, amb veïns. Són una de les coses que provoca la revolució, que la gent s’atreveix a parlar de política. Al film es veu que hi ha tot un espai de conversa al poble, i a vegades estan d’acord, d’altres no, altres cops discuteixen més fort.

A algú li va fer por parlar de política davant la càmera?

Justament amb la revolució hi va haver més por, però també va passar la por. Per això amb en Farraj hi ha hagut moments que tenia por, d’altres no, d’altres en tornava a tenir... No és com si amb la revolució s’hagués oblidat tot el que hi havia hagut abans, l’espai d’obertura que s’havia construït era feble. I, per exemple, ara no seria possible fer un film com aquest, perquè s’ha acabat de parlar de política amb el retorn dels militars al poder el 2013. És perillós.

Com viu en Farraj el moment actual?

Ell és representatiu del camí que ha fet la gent, de l’eufòria de la revolució, i de l’esperança que passaria alguna cosa, fins a la forta repressió posterior. Amb l’arribada dels militars ha tornat la por i és una tornada enrere. Per això ha pres distància de la política, perquè és perillós parlar-ne. Per exemple, va venir a París, perquè el film es va estrenar comercialment el gener, i fins i tot allà, quan li preguntaven per la situació política a Egipte, tenia por de parlar-ne.