La plaça Gispert de Manresa és ben entretinguda. Dissabte a la nit hi coincidien un grupet de marroquins fent el te, el mític Ramon amb els seus soliloquis, uns nens corrent esverats en direcció a Sandu -la plaça de Sant Domènec-, una fusteria afterhours i una paret pintada amb un "Gora Eta".

Mentrestant, a la llibreria Papasseit, una discussió d'alta volada sobre què hauria pensat el difunt David Foster Wallace del premi Nobel de literatura per a Bob Dylan. "Segurament li hauria encantat i s'hauria preguntat per què ha irritat tant", reflexionava l'escriptor Borja Bagunyà, devot de l'autor nord-americà. "Les seves novel·les són plenes de referències pop. No hi ha una distinció entre el que és alta i baixa literatura", afegia. Al seu costat assentia una altra escriptora, la barcelonina Míriam Cano, que recentment ha vingut a la ciutat a recitar els seus poemes. De fet, un dels seus textos ha estat musicat per Xavier Serrano al disc que es presenta divendres a El Sielu.

Entre el públic hi havia lectors ja bregats amb Foster Wallace i d'altres que el van descobrir i es van emportar algun dels seus llibres. Una de les qüestions que van planar en la conversa és de quina manera et pots endinsar al seu món. Es va suggerir el llibre de relats 'La niña del pelo raro' i també les entrevistes que li han fet.

El més radical seria començar per les 1.208 pàgines -i 388 notes a peu de pàgina- de 'La broma infinit', la seva obra mestra. "És com una Matagalls-Montserrat", deia Cano. "25 hores, anant a poc a poc, i de tant en tant, alguna pujada que et fa pensar que no pots. Hi ha d'altres llibres seus que m'agraden més, però aquest és dels més divertits que he llegit".

El van presentar com un geni i un humanista. "Encara que diguin que és inaccessible i que hi hagi qui el llegeixi només pel morbo de trobar la merda vital que el va portar a suïcidar-se. El desencant hi subjau, però és al final i subtil", explicaven.

Foster Wallace era un home neuròtic, que portava sempre un mocador al cap per si suava i per si mai li esclatava el cap. Per no embrutar. "El descriuria com una persona que va molt lenta en un món molt ràpid. Que vol que siguis crític, que t'ho qüestionis tot, que reflexionis sobre què penses i com ho penses", deia Cano. "Que creu que la infelicitat ve d'una falta d'imaginació", hi afegia Bagunyà.

La nit va acabar com al conte de la Ventafocs. "Queden 15 minuts perquè surti l'últim tren a Barcelona!". Aplaudiments i a sortir esperitats cap a la Renfe.