Poesia i música electrònica són, a priori, dos conceptes allunyats. O almenys ho eren fins que aquest divendres al vespre, a la sala El Sielu, el músic i locutor manresà Xavier Serrano va demostrar que també es poden unir en una sorprenent simbiosi.

Acompanyat per Jordi Ribot a la guitarra acústica i Jordi Segon a l'elèctrica, el trio -anomenat la Quota Bastarda- va fugir del so propi dels cantautors per presentar un maridatge musical amb onze poemes adaptats especialment per a l'ocasió, que s'han inclòs en el disc Els arbres que m'estimo. El treball s'ha enregistrat amb motiu dels 10 anys del festival literari Tocats de Lletra, una cita ja consolidada dins i fora de la capital bagenca.

Contràriament al que es podria pensar, doncs, en la presentació del primer treball discogràfic d'aquest cicle no hi van predominar els arpegis de guitarra ni les cançons lentes. Sí que ho van fer, en canvi, els temes rítmics, els efectes electrònics, les ràfegues de so, les percussions i el potent joc de llums i fum que tot ho envoltava. Talment com si es tractés d'una sessió d'una discoteca dels anys vuitanta, Serrano -actual membre i impulsor del conjunt Palance- punxava, ballava i feia de discjòquei amb taules d'efectes i ordinadors portàtils mentre cantava els versos dels poemes que ell mateix ha musicat a partir de la tria d'onze autors catalans feta per Àngels Gregori. "Avui farem patxum patxum", deia el manresà a l'inici de l'actuació.

L'embolcallament electrònic amb pinzellades pop va provocar diverses reaccions entre un públic força nombrós i amb perfils molt diferents: mentre la majoria d'assistents, de mitjana edat en amunt, es van animar a portar el ritme amb les mans, una nena ballava i saltava desinhibida a la primera fila, just davant de l'escenari. Altres, com el cantautor Ricard Canals o el poeta Xavier Giol, escoltaven atentament la proposta i, per la seva banda, un grupet de noies de l'institut Guillem Catà cantaven, cridaven, aplaudien i animaven la vetllada a l'estil fan. "La setmana passada vam estar repartint el disc entre els alumnes dels instituts de Manresa i el seu professor de català, Ramon Fontdevila -també present-, els va dir que qui vingués tenia una consumició pagada", va explicar Serrano entre rialles. "És un bon exemple a seguir", afegia.

Entre els poemes interpretats es van poder sentir versos sobre temàtiques quotidianes, cants a la valentia i a les petites coses i fins i tot una referència a Umberto Tozzi. Tots ells van prendre una nova dimensió sonora, amb frases que es repetien una i altra vegada per convertir-se en tornades enganxoses. Un dels preferits de Serrano, segons va dir, és el poema de Biel Mesquida Fer memòria, que amb la frase "Vull fer la vida lenta" apel·lava a la necessitat d'aturar-se i recordar el passat.

Els poetes, protagonistes

Al final de l'actuació, i abans d'un últim bis en acústic, els cinc autors protagonistes que eren presents a la sala -Joan Duran, Carles Morell, Mireia Calafell, Míriam Cano i Àngels Gregori- van sortir un per un a l'escenari per recitar els seus textos i intercanviar agraïments. Un exercici que va permetre constatar encara més el contrast respecte a la proposta de Serrano. "Quina diferència", exclamava el músic, que va lloar la feina i la interpretació dels poetes i poetesses.

Una d'elles, Mireia Calafell -autora de l'obra Posidònia-, va resumir molt bé l'essència de tot plegat: "jo vull viure en un país on la poesia musicada no sigui només cosa dels cantautors, que també. Vull viure en un país on la poesia musicada es pugui ballar".