Un vers de Josep Fàbregas i Capell diu que som «el riu on vam nedar per primer cop». I és ben cert, com deia Heràclit, que mai ens banyem dos cops a la mateixa aigua. Però el fill del recordat poeta sallentí encara beu dels records i els aprenentatges del Llobregat natal, d'aquell riu del qual un dia en va partir per convertir-se en un músic reconegut i un referent de la cançó popular. Jordi Fàbregas i Canadell (1951) va llegir un poema del seu progenitor després de recollir anit el guardó que l'acredita com el 34è Premi Bages de Cultura. Una vetllada que va trencar esquemes amb quatre interpretacions musicals: amb tres ja s'hi comptava, però la del mateix homenatjat, acompanyat dels inseparables Ton Rulló i Miquel Estrada, va ser un regal inesperat en una nit emotiva.
«Com diu la meva dona, la Lola Capdevila, roda el món i torna al Born», va apuntar Fàbregas: «els anys 60, a Manresa, ens vam trobar un seguit de gent que vam fer el grup La Roda, gent de ciutat i de comarca, entre ells el Ton i el Miquel. Avui torno aquí per rebre aquest reconeixement que em fa sentir una mica avergonyit: per això vull col·lectivitzar-lo i recordar tothom qui m'ha acompanyat al llarg de la meva trajectòria».
El protocol mana que després de la glossa del guardonat, que en el cas d'ahir va pronunciar el reconegut pedagog i estudiós de la cultura popular Joan Soler i Amigó, el protagonista de l'acte adreci unes paraules a la concurrència. Però Fàbregas es va fer esperar perquè de l'escena va desaparèixer la taula i van emergir una guitarra, un altaveu i dos micròfons. El músic sallentí va fer un breu parlament a peu dret i, tot seguit, va fer sortir Rulló i Estrada, els companys de viatge en el recuperat grup Coses, per cantar tots tres -«som un cantautor de tres caps»- la versió musicada del poema Com hauria estat bell, de Miquel Martí i Pol.
Una nit d'homenatges
La cerimònia del Bages de Cultura va començar amb el lliurament dels Premis Lacetània, un heterogeni mosaic de convocatòries que incentiva i recompensa la investigació i el treball en pro de la vitalitat social i cultural de la Catalu-nya central. Dels guardonats se'n dóna testimoni a la pàgina se- güent, però no es pot deixar d'anotar la singularitat del primer guardó. Glòria Ballús va recollir la seva menció per la recuperació del compositor Joaquim Pecanins de mans de l'alcalde Valentí Ju-nyent en un acte del protocol del qual se'n va fer càrrec durant molts anys mentre exercia com a responsable d'aquesta disciplina a la casa consistorial.
Joan Soler i Amigó va oficiar d'amic i d'admirador per exposar davant de l'auditori les virtuts personals, passionals i professionals de Jordi Fàbregas. «Ens coneixem des de fa més de cinquanta anys», va començar dient: «era l'estiu del 1959, jo tenia 19 anys i ell tot just 9, i aleshores ja era un noi atent, parlava poc i escoltava molt. Jo tenia llargues converses amb el seu pare, un home de cultura i de sentiment catalanista en uns temps ben difícils».
Enumerant les diferents formacions musicals creades i els projectes dels quals n'ha estat partícep cabdal, Soler i Amigó va destacar del sallentí «la constància de la seva dèria musical i humanista». I va recordar sengles iniciatives compartides, els discos Pau i treva i Mar Mur, en els quals «la cultura popular era molt més que tradició, era compromís». Poc s'imaginaven ambdós, aleshores, que el dolor per les embarcacions d'immigrants que solcaven les aigües del Mare Nostrum quedaria solapat per l'estupefacció de l'actual crisi dels refugiats. «Les cançons ens fan ballar, però també mouen l'ànima», va afirmar Soler i Amigó, que va situar Fàbregas en una línia que arrenca amb la Renaixença i la feina de Clavé i viatja fins al present passant per la Nova Cançó, el moviment folk i noms com Xesco Boix i Jaume Arnella.
En l'entrevista publicada ahir en aquest diari, Jordi Fàbregas apel·lava a l'arrelament de la música tradicional a la terra. Una paraula que surt en el títol del poema que va recitar anit: No la neguis, amic, la teva terra. El sallentí va complir els 65 anys el mes d'abril passat, però es resisteix a jubilar-se. Ni ho vol ni en sabria: de la seva veu, dels instruments i de les claus amb què obre el Centre Artesà Tradicionàrius, a Barcelona, en pengen massa il·lusions. Com la del pare Josep, que un dia va fundar l'escola de música del poble i, com també va fer la seva mare, va llegar a l'hereu la passió per la música. Com va afirmar l'alcalde David Saldoni, «el Jordi exerceix de sallentí encara que no hi visqui». I des d'ahir, com a Premi Bages.
