Fa 1,45 metres d'alt i 1,93 d'ample, està pintat a l'oli sobre tela i reprodueix una escena quotidiana a les dependències de la Fonda del Remei de Moià a principi del segle XX. Ramon Casas el va pintar el 1907, li va posar el títol de La cotxera i, si sortís a la venda, valdria mig milió d'euros. Fins al 5 de gener hi ha l'oportunitat de veure'l penjat a la Galeria Gothsland de Barcelona com a peça estrella d'una exposició que recerca la modernitat en l'obra del pintor. L'advertiment sobre el termini màxim per admirar el quadre no és balder: no es mostrava al públic des del 1976, just enguany fa 40 anys. I com que pertany a una col·lecció privada del país, qui sap quan es tornarà a deixar veure.

«Ha estat com presentar un quadre inèdit», afirma Gabriel Pinós (Barcelona, 1976), director de la Gothsland i president del Gremi de Galeries d'Art de Catalunya. «La cotxera no es veia des que el va adquirir l'actual propietat, uns col·leccionistes que van arribar a conèixer el noi que surt al quadre», afegeix: «l'obra es tenia controlada perquè surt al catàleg raonat de la producció de Casas, però feia temps que no s'exposava».

Un cotxe de gamma alta

La mirada de l'espectador se'n va de seguida cap al vehicle que hi ha en primer pla a la dreta de la imatge. Un cotxe imponent per a l'època que pesava dues tones: un Delaunay-Belleville 12 HP, una màquina a l'abast de molt poques butxaques que l'artista va adquirir el març del 1906 a París. Allí, a la capital francesa, comença la història de La cotxera.

Ramon Casas va marxar en tren a la Ciutat de les Llums acompanyat de l'inseparable Pere Romeu, el fundador d'Els Quatre Gats i partenaire icònic en els famosos quadres en què ambdós apareixen sobre un tàndem i dins d'un cotxe i que pengen d'una paret al Museu Nacional d'Art de Catalunya. El benestant pintor, fill d'industrials i parella d'una noia de classe més humil, la Júlia Peraire, va anar a buscar el xassís directament al fabricant, perquè «aleshores els acabats es feien a Barcelona», apunta Pinós, i va trigar només tres dies a personar-se a la frontera espanyola.

«Però aquí, es va topar amb una altra realitat: les carreteres no eren ni tan sols asfaltades, i el fang va aturar Casas i Romeu a Sils, on van haver d'estar-se uns dies esperant l'ocasió de reprendre el trajecte cap a Barcelona», explica Pinós. La crònica que va sortir a la secció esportiva de La Ilustració Catalana del 29 d'abril dóna testimoni no tan sols de l'excepcionalitat de posseir un vehicle de quatre rodes, sinó que relata també les vicissituds del viatge. Per al redactor, les penalitats eren la constatació de «l'impossibilitat en qu'estem de comunicarnos ab Europa per carretera».

Un altre diari, Los Deportes, també va ressenyar les penalitats viscudes a través del testimoni de Pere Romeu: «és vergonyós que la carretera nacional de la frontera a Madrid no sigui viable per a automòbils i, quan plou, ni tan sols amb carro». La singularitat hispana en el terreny de les infraestructures ve de lluny, si bé en aquells anys encara era escàs el trànsit rodat i els desplaçaments en cotxe no sovintejaven.

Ramon Casas era l'excepció. Damunt del Delaunay-Belleville va fer un munt de quilòmetres, inclosos els que separen Barcelona de Madrid, amb motiu de la caravana automobilística que es va organitzar el 1906 per celebrar l'enllaç del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia de Battenberg.

Tradició i progrés

Per què Ramon Casas va retratar una cotxera de Moià? Per a un habitant de la Catalunya Central d'avui dia, el camí més curt entre Barcelona i Sant Benet de Bages passa per la circumval·lació de Manresa. Però fa 110 anys s'havia d'anar per Moià procedent de Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines i Castellterçol. A principi del segle XX, la ruta que el pintor havia d'observar per arribar al monestir seguia camins que «estaven sovint enfangats», i el trajecte «es convertia en una autèntica aventura». Per això, explica Pinós, «les parades en fondes i hostals es feien obligades». Així va conèixer Ramon Casas cal Remei.

La lectura pictòrica de La cotxera mostra un artista consolidat, i la mirada sociològica presenta els dos mons que cohabitaven al tombant del segle XX. Al marge dret veiem la modernització encarnada en un vehicle de «la marca francesa més prestigiosa del moment, a l'alçada de Rolls Royce i Hispano Suiza. Un cotxe que només tenien personalitats com el tsar de Rússia i el rei Alfons XIII... i Casas en va tenir dos!». Pinós fa esment també de la claror que emergeix del fons de l'estança com un símbol de progrés tècnic en la concepció de la pintura: «la llum vertebra i dóna profunditat a la composició sense destacar directament els elements protagonistes de la composició».

L'altra meitat de l'oli l'ocupen representants de la societat tradicional: una tartana, un mossèn, un noi jove, una dona amb mocador al cap i «l'únic mosso d'esquadra que apareix en tota l'obra de Ramon Casas», assenyala Pinós. Un escenari del món rural que Casas va plasmar en una fotografia que reprodueix el catàleg de l'exposició. Les rodes dels carruatges, però, empal·lideixen a La cotxera davant la potència visual del morro del Delaunay-Belleville, pintat en un primer pla, del qual sobresurten dos fars que miren l'espectador talment com els ulls expectants de la modernitat.