L'escola d'arts escèniques de la reconeguda coreògrafa Coco Comín respira dansa, música i teatre pels quatre punts cardinals de les seves dependències a la part alta de Barcelona, unes instal·lacions on estudien i aprenen un miler i mig d'alumnes durant el curs i on Xavier Mestres (Manresa, 1963), que hi exerceix la docència des de fa dues dècades, és l'actual cap del departament de cant. Fora de les aules, des de l'agost se li va girar una feina extra en assumir la direcció musical de l'espectacle Moustache, en cartell al Teatre Apolo de la capital catalana. Creat i dirigit per la mateixa Coco Comín, aquest trepidant muntatge basat en el claqué parla del neguit que sent un clown que, tot i ser una celebritat en un music-hall del Londres de principi del segle XX, té el desig de transcendir el còmic per ser un actor dramàtic i protagonitzar un Shakespeare.
Permeti'm la curiositat: per què la bateria i la percussió toquen en directe durant l'espectacle dins d'una gàbia transparent al costat de l'escenari oposat al de la resta de músics?
Moustache és un espectacle tècnicament complex. Hi ha actors, cantants, ball de claqué i músics. El rebombori és notable i cal afinar molt per tal que el so arribi amb la qualitat necessària. A l'escenari s'ha col·locat una plataforma on té lloc l'actuació i, a sota, hi ha trenta micròfons per captar el so del claqué, a més dels micròfons d'ambient i dels que porten els ballarins als peus.
Un enrenou monumental.
Per poder definir tot aquest soroll, amb perdó de la paraula perquè els músics no fem soroll, cal dissenyar un muntatge de so, que és obra del manresà Toni Nyanyo Castaño, molt acurat. Per això, la bateria queda aïllada i el so surt electrònicament i es pot definir.
El cert és que des de la platea se sent el pas del claqué amb molta contundència.
Un dels actors i coreògrafs és Sharon Lavi, un gran especialista del gènere del claqué que volia que se sentís molt bé. La seva intenció era reproduir tots els moviments, els cops.
Per això, tants micròfons?
Els que els ballarins porten a les sabates són per als moviments d'atac del claqué. Els de sota l'escenari capten el cop, i els aeris agafen la volada del cop. Tot plegat s'equalitza i sona perfecte.
Ja havia treballat amb Coco Comín en ocasions anteriors, però mai abans com a director musical d'un espectacle seu?
Sí, així és. És un projecte apassionant. Ella ha estat dos anys escrivint l'obra i em va demanar si m'interessava fer-me'n càrrec de la direcció musical. No es tractava d'escriure la música de tot el muntatge perquè els números de ball es fan a partir de músiques que el públic pot reconèixer, però sí que hi he intervingut fent canvis d'estructura, arranjaments i escrivint alguna peça nova. El repertori és de la Coco, amb hits dels anys 60 i 70 de gèneres com el swing i el bugui-bugui, però hi ha des de Vivaldi fins a Iron Maiden.
Quina és la seva aportació concreta?
He fet la música de les transicions i també la cançó dels pirates. Val a dir que, de la resta, algunes les he sacsejat tant que no són gaire recognoscibles.
Un cop estrena't, «Moustache» ja roda sol i la seva feina se centra a dirigir la formació musical durant les funcions?
Ara ja hem ensenyat el muntatge al públic, però Moustache és un espectacle en moviment. La mateixa Coco ve a cada representació i sempre fa aportacions per anar millorant la posada en escena. Jo toco el piano i dirigeixo, i tenim una pantalla de televisió penjada de l'amfiteatre perquè els ballarins em puguin veure.
La banda és formada per Narcís Vidal, Roger Conesa, Jordi Sánchez, Josep Pinyu
Bé, jo vaig dir-los que per fer el que em demanaven em calien noranta músics.
Noranta?!
Sí, sí, no és broma. Hem de tocar des de música clàssica fins a heavy metal. Evidentment, em van dir que amb sis ja passava. Però és una mitja dotzena que toca fins a 47 instruments diferents durant cada funció. I també disparem alguns sons pregravats.
Multiinstrumentistes.
El saxo electrònic del Roger, per exemple, ens dóna molts colors diferents. Amb el teclat i el saxo podem fer harmòniques, violins, trompetes... Jo mateix, amb el piano puc treure una guitarra.
La música en directe era una condició innegociable per portar «Moustache» a escena?
I tant! Una cosa així no es podia fer amb música gravada. El teatre musical és, com el seu nom indica, teatre i música.
A diferència d'altres espectacles del gènere, a «Moustache» hi ha molts números de música i ball, per sobre de la dramatúrgia textual.
Doncs la Coco va tenir cura que les diferents parts estiguin equilibrades i hi ha el 33 per cent de text, el 33 de cançó i el 33 de coreografia. Potser no ho sembla, però és així. Un cas similar és, per exemple, el de Sweeney Todd.
La novetat és el claqué?
Totalment. No s'havia fet abans un espectacle de teatre musical basat en el claqué. Almenys a casa nostra. Per trobar un muntatge semblant hem d'anar a Londres.
Per què es va triar el claqué com a base dels números de ball de «Moustache»?
A Barcelona hi ha molta afició, molta gent que fa claqué. Ara mateix és un lloc de referència a escala internacional. A l'escola ve gent d'arreu del món i, d'altra banda, també hi ha alumnes de totes les edats, des de nenes de tres anys fins a iaies.
El teatre musical viu un moment àlgid. La cartellera barcelonina n'és un exemple, però també l'èxit que tenen les escoles que surten arreu, com a Manresa mateix. A què ho atribueix?
Hi ha hagut moments de tot, també de baixada. Però el teatre musical és com l'òpera, l'espectacle total per excel·lència: teatre, música i dansa. A Catalunya també hi ha una bona tradició, des d'El Retaule del Flautista als muntatges de Dagoll Dagom, entre d'altres. Moustache té una factura no tan clàssica, més moderna. El claqué, vist en directe, és molt emocionant.
«Moustache» farà gira?
Sí, i tant! De moment serem fins al març a l'Apolo, però hi ha la intenció d'allargar-ho. Vam començar per festes, i de mica en mica la gent s'està animant. Després, anirem per tot Espanya.
I a Manresa?
Tant de bo! Jo espero que sí. M'agradaria molt poder venir al Kursaal amb Moustache.
