Cada llibre, com el bon vi, té el seu moment. I cada autor, com cada productor, sap quin és l'instant precís per ensenyar el fruit que fa temps que elabora. L'acte de presentació de les quatre obres finalistes del premi literari que porta el nom de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella va combinar dimecres al vespre, al Casino de Manresa, una selecció de varietats del celler Oller del Mas amb el pòquer de llibres que aspiren al guardó i tenen un nexe comú: el punt de vista de l'infant.

«Per a mi, hi ha dos tipus de lectors: el que ho deixa tot per endinar-se en el relat i oblidar-se de la resta i aquell que sempre és conscient que està llegint. De petit, jo era dels primers, després em va agradar ser dels segons. I ara, que em faig vell, torno a ser dels que llegeixen per abstreure's de tot». Pep Albanell explora en el trasbals que va suposar per al nen de 4 anys que era aleshores el trasllat del seu Vic natal a la Seu d'Urgell per exigència familiar. Els records es despleguen per les pàgines de Les fantasies del nàufrag (Bromera), que competeix per l'Amat-Piniella amb dos llibres més sobre records d'infantesa -Ha nevat sobre Yesterday (Proa), del mallorquí Gabriel Janer Manila; i Primer paisatge (Gregal), del vallesà Isidre Grau- i amb La sega (Proa), la novel·la de Martí Domínguez sobre el maquis al Maestrat narrada per un nen.

Albanell i Grau van assistir a la trobada, mentre que Domínguez i Janer es van excusar i, en el seu nom, l'editor Josep Lluch va llegir sengles textos que els escriptors van voler adreçar al públic manresà. A Primer paisatge, Grau recrea la Cerdanyola dels anys 40 i 50 on va viure de petit, un escenari «de vinyes que ja no existeix perquè a sobre hi ha la carretera B-30, la universitat autònoma, abocadors...». Per la seva part, en el seu escrit, Martí Domínguez va explicar que «La sega és un homenatge coral a un temps perdut per sempre i un cant a la llibertat». El mateix sentiment que inspira Ha nevat sobre Yesterday, una mirada a la Mallorca preturística que va patir una dura repressió durant la postguerra. Com va deixar dit Janer Manila, «els records potser no són veritat, però són nostres i insubornables».