New York Times, Le Monde i El País són alguns dels mitjans que han publicat fotografies seves. El barceloní Edu Bayer (1982) és coautor, amb el periodista manresà Marc Serena (1983), del llibre Microcatalunya. Un viatge pels pobles més petits, un volum que s'atura en una cinquantena dels 332 municipis de menys de 500 habitants que té Catalunya. Publicat el desembre per Edicions Sidillà, ja té a punt la segona edició. Bayer, que viu a Nova York des de mitjan 2015, quan van acabar el projecte de Microcatalunya (que va durar set mesos i 14.000 quilòmetres), explica com el va viure. Avui, Serena presentarà el llibre a Foto Art Manresa (21.30 h), amb la projecció de les fotografies de Bayer. Al llibre, unes 200.

Bon dia, sóc fotògraf. Amb la càmera com a targeta de presentació a cada poble?

Sí. Potser si fos escriptor, em barrejaria amb la gent sense dir res, però amb una càmera és complicat. M'agrada ensenyar-la des del primer moment per intentar normalitzar la situació. Llavors, quan la gent s'hi acostuma, és com si tornés a desaparèixer. Però avui dia preocupa molt la imatge que volem projectar, i davant d'una càmera tot es fa menys espontani... A banda d'això, a mi m'agrada relacionar-me amb la gent, forma part del procés, sobretot en els retrats. Les fotos es creen a partir d'aquests moments d'intimitat. Citant Diane Arbus, «la fotografia és un secret d'un secret».

El més complicat?

Equilibrar profunditat amb 'fer via'. Quan arribes a un poble, trigues uns quants dies a entendre'l, i quan ho començàvem a fer, ja havíem de marxar. Aquesta lluita entre el 'road trip' i el treball en profunditat ha estat difícil. L'altre repte visual era el de casar la Catalunya més tradicional amb expressions més actuals: mostrar una pagesa que treballa la vinya al costat d'una parella que fa música per Internet. Es tractava de sortir del clixé de la cosa bucòlica i explicar la nostra experiència.

I com s'ho van fer?

La idea era buscar a cada poble una història que aportés un aspecte complementari a les altres. La meva forma natural de treballar és documentar el que veig, sovint involucrar-m'hi, viure les situacions, sorprendre'm i emocionar-me, i des d'aquí crear les fotografies. A banda d'una càmera digital també he fet servir una càmera analògica per fer els retrats, una Hassleblat clàssica. Fa pocs anys que la utilitzo i em sembla molt excitant el procés de treballar amb pel·lícula, té una màgia que no és fàcil d'explicar.

Trïi una foto.

M'agrada molt la que vaig fer a Pompeyo, a Abella de la Conca. Un senyor de 83 anys que treballava la terra. Anava esparracat i tenia poqueta força, però seguia fent el que havia fet tota la vida. Per a mi ell representa la pagesia dels temps del pa negre, d'una duresa i pobresa extremes, però arrelat profundament al paisatge i a la terra... És la imatge que em vaig endur. I una altra. Em va agradar molt ser el fotògraf que va fer la foto inaugural de l'escola de Mura, amb nens, mestres i pares.

Un barceloní viatjant a micropobles. Era el que es pensava?

La premissa era ment oberta, volíem descobrir el màxim. I la conclusió és que els micropobles són diversitat. Alguns amb futur incert, d'altres amb històries optimistes... La gent que viu al món rural vertebra una riquesa única del país, té cura del territori i manté una cultura i una forma de vida de valor inestimable. A l'altre extrem, les ciutats del món cada dia s'assemblen més.

Va passar dels micropobles a Nova York. Canvi radical. Què hi fa actualment?

Radical total. A Nova York la vida és dura però és una ciutat excitant. Tinc alguns projectes personals. Per exemple, a Cuba, on treballo sobre la transició cubana des de la perspectiva dels joves. És un projecte que durarà encara uns anys i que compagino amb encàrrecs editorials de mitjans espanyols i americans que em permeten anar descobrint a poc a poc els Estats Units, un país enorme. També faig vídeo i fotografia més comercial.