Q uan el dia es converteix en postal, la nit acostuma a ser freda. No tots som exemple de professionalitat. L'alcalde, la majordoma, el musulmà, la noia de l'escot i la dolça balança. Si t'enamores, et surten les flors de dins, com un jardí on fer-hi l'espagat, com les tisores que fas servir el divendres o com aquella cançó que es repeteix sempre fins a vomitar.

Chibayish és un petit districte dins les maresmes de Mesopotàmia. Iraq. Un oasi enmig del desert. La Bíblia ho localitza com el jardí de l'Edèn. L'any 90, a causa de la guerra del Golf, es va convertir en un refugi per als grups rebels xiïtes. Per aquest motiu, l'exèrcit iraquià va drenar els pantans i va deixar sec tot el que abans era vegetació i aigua a dojo. Va ser el 2003 quan el règim de Hussein va caure i els mateixos habitants van destruir els dics per tornar a ser el que havien estat.

La vida a Chibayish és estètica per a nosaltres. Per a ells és calorosa, salada, fosca, silenciosa. Un lloc on potser ets podries enamorar dels búfals o de les preuades coses que desitges. Les paraules que no sents.

Manresa serà la capital de la Cultura 2018. Se'n parla. Cal no fer el pollós. Tot es compra menys el bon gust. Segurament seria més simple organitzar cursos de petanca o construir una pastera, que portar deixebles del Moma. Manresa pot ser la Mesopotàmia, el jardí del desert o la nena que fa la vertical a la façana del cine tancat. Tot té el seu argument, però cal estar despert i ser àgil. Parlo de l'Ajuntament, del criteri, del guió i de la coherència. Un any de cultura ben merescuda i a Manresa. Això és un regal. L'oportunitat del ball de carnaval abans de la mitjanit. Aprofitem-ho.