Joana Biarnés s'explica com un llibre obert mentre parla per a Regió7 a casa seva d'una trajectòria que la va convertir en una pionera quan el fotoperiodisme encara era un ofici masculí. Nascuda el 1935 a Terrassa, va començar retratant competicions esportives als anys 50 del segle passat i es va fer un nom al diari Pueblo de Madrid del 1963 al 1972. El Centre Cultural El Casino de Manresa acull fins a final de març l'exposició El rostre, l'instant i el lloc, que ella mateixa explicarà demà (18.30 h) a tothom qui vulgui escoltar-la en una visita guiada oberta al públic.

Sempre li deuen preguntar pel famós reportatge de la visita dels Beatles a Barcelona.

Sí, és clar, ja se sap que allò que és mediàtic tira molt. Aquelles fotos van ser un punt d'inflexió en la meva carrera, era com una prova de foc que em va situar a un nivell internacional. Volia aconseguir una exclusiva mundial.

Va entrar a l'avió que els va dur de Madrid a Barcelona, i després a la suite de l'hotel. Com s'ho va fer?

Anava discreta, amb una càmera petita, sense flaix ... No em vaig posar davant d'ells com una fotògrafa. I vaig superar la prova de foc.

Entén, doncs, que li demanin sovint pels Beatles?

Però també em fa ràbia perquè sembla que no hagi fet res més, i jo vaig retratar operacions a cor obert, vaig estar una setmana en una mina d'urani, vam denunciar el maltractament que patien els nens del col·legi San Fernando de Madrid ...

El mateix del corprenedor documental «Els internats de la por» que va emetre fa uns anys TV3?

Sí. Quan encara hi havia el Franco, vam fer un reportatge a Pueblo.

Com va passar la censura?

La veritat és que, un cop publicat, el director, Emilio Romero, ens va dir al redactor, José Luis Navas, i a mi que marxéssim uns quants dies del país, la ultradreta ens volia tallar el coll. Però els nois de l'escola ens van dir que gràcies al reportatge els va millorar la seva vida.

Com van saber el que passava?

Algú ens va dir que en aquell col·legi es maltractaven els nens. I el José Luis i jo hi vam anar. Vam entrar al pati, vam preguntar a uns nois i ens van assenyalar un altre que estava assegut en un turonet. Era una estampa digna d'una pel·lícula del Buñuel. Ens hi vam acostar, tenia la mà marcada del clatellot que li havien donat i sang seca a l'orella. Era esquerp, mal vestit... El professor no va voler parlar, i vam demanar pel capellà director. Parlàvem de nens de 10 anys, i saps què ens va dir? «Al fin y al cabo, son los hijos de las solteras». Quan el reportatge va sortir, vam rebre amenaces, i al Romero el va fer anar el mateix Franco al Pardo per ordenar-li que parés el tema.

I on és aquest material?

No ho sabem.

Per què?

Quan Pueblo va tancar, els negatius es van quedar allà dins. El fotògraf i periodista Chema Conesa ens està vetllant el tema.

No saben on va anar l'arxiu?

Alguns llestos es van endur la seva part, això segur, però el que estava positivat se'n va anar a Televisió Espanyola i els negatius a l'Organización Sindical Española, el sindicat vertical del franquisme. Jo hi tinc coses del Dalí... un material increïble. Estem lluitant per recuperar-ho.

I les fotografies que va ensenyar a Terrassa, a Madrid, ara a Manresa... d'on surten?

Les tenia jo. És que fins que no vaig estar en plantilla a Pueblo, feia dues feines perquè m'havia de guanyar la vida i volia comprar les millors càmeres. Revelava a casa i per això em vaig quedar els negatius.

Sort n'ha tingut, doncs.

El pare sempre deia que calia fer la feina bé i guardar-la bé.

Sovint diu que es va fer fotògrafa perquè era una mala estudiant.

Cert. I, en canvi, el meu pare, en Joan Biarnés, tenia molta cultura. Un dia, l'any 1954, uns excursionistes van venir a la botiga de fotografia del pare per demanar-li si podia anar a fer unes fotos d'un avenc de 60 metres, però ell els va dir que li sabia greu però no podia, perquè tenia massa feina. Jo ho vaig sentir i m'hi vaig oferir. El pare em va donar una Leica i un flaix blaukpunt alemany que pesava un quilo i mig, més la torxa, i me n'hi vaig anar. Quan vam revelar les fotografies, el pare es va emocionar.

I vostè, de ben segur, també.

El pare, que era el corresponsal al Vallès, va portar les fotos a El Mundo Deportivo i les van publicar amb el meu nom. El 1955 em van donar el meu primer carnet de premsa com a col·laboradora d'aquest diari. El meu pare ja veia aleshores que s'havia de defensar el fotògraf, i per això va fer un segell on posava «Menció obligatòria». Les fotos sempre s'han de firmar.

Com veu l'ofici avui en dia?

Fa poc, l'Associació d'Informadors Gràfics de La Rioja em va concedir una distinció, i en el parlament que vaig fer vaig voler explicar un cas que m'havia indignat. Una injustícia molt gran: un diari havia pagat 7 euros per una fotografia de primera pàgina. 7 euros! Una vergonya. No em puc creure que el món de la premsa escrita no pugui pagar més que això.

Cada època té les seves coses.

Jo vaig haver de lluitar perquè em creguessin, era una dona, però em podien enviar on vulguessin que jo tornava amb el material. Havia d'aguditzar l'enginy perquè tenia obstacles. Ara, la gent s'arrisca més per tenir la foto, però no es valora.

Quan parla amb els joves, els dóna algun consell?

Jo no puc donar consells, però veig que estàvem millor abans que ara. Els fotògrafs que comencen només veuen el contacte amb els famosos, els viatges... però jo els dic que el camp de la fotografia va molt més enllà del fotoperiodisme. Tinc una amiga que es dedica a la fotografia de catàlegs, i és una feina molt creativa. Cal que busquin altres ramificacions. La premsa està molt difícil.

I, a més, tothom té una càmera al telèfon, avui en dia.

Surts de casa disposat a fer una bona foto, ben enquadrada... però al teu costat hi ha una persona que la fa amb el telèfon i el diari li agafa. Això està muntat així, no puc mentir els joves, tot i que és una dutxa d'aigua freda. Un fotògraf de Terrassa que fa poc va veure les meves fotos, em va comentar que es notava que ja les havia passat per l'ordinador. Li vaig haver de dir que no era així, ja venien enquadrades del negatiu. Aquesta és la meva escola. No crec en el digital, només ho agraeixo perquè, com que tinc una disminució de la vista, em fa l'enfoc automàtic.

El problema és de les empreses periodístiques?

Jo veig ara que ve el fotògraf, fa dos plans meus i marxa. I si em desmaio? No tindrà la foto! Jo no me n'anava mai. Però entenc que aquest fotògraf potser ha de fer tres o quatre feines en un matí. L'ofici ha canviat molt. Es busca el morbo. Jo admirava els fotoperiodistes del Paris Match. El meu home, el Jean Michel, hi va treballar, i un dia em va dir una cosa que em va quedar gravada: davant d'un reportatge, li van comentar que no volien cossos destrossats ni colls tallats, volien que fes els morts dignes. Després de deixar Pueblo, vaig muntar una agència. Però vaig deixar-ho córrer. Odio la paraula paparazzi.

Pel sensacionalisme?

Jo no n'he estat mai. Sempre he entrat per la porta principal i només m'he amagat dos cops per fer una foto, però mai distorsionant la llibertat de l'individu.

Però la competència obliga.

Quan tots els fotògrafs esperaven al mateix lloc que baixessin del vaixell les estrelles nord-americanes que venien a rodar una pel·lícula, jo pensava que tots tindrien la mateixa foto. Per això, jo me n'anava a una altra banda. El mateix que si aterrava un avió. Una vegada, vaig entrar a l'aparell per l'altra banda, vaig cridar «Charlton!», i el Charlton Heston es va girar i jo vaig tenir un contraplà que no tenia ningú més. Quan els altres fotògrafs s'adonaven que jo no era entre ells, es preguntaven «¿donde está la Biarnés?». I aleshores s'adonaven del que passava: «!nos jodió la foto!», exclamaven. Sempre vaig treballar moltes hores, amb il·lusió, al llarg de la meva carrera vaig voler demostrar que podia tenir una mirada més positiva que la dels altres fotògrafs.