«Hem de fer-nos el llit, o podem triar-ho? Hem de fer moltes coses, hem, però quines són les que de veritat volem fer?» Amb aquestes paraules de reflexió, recitades a dues veus -i acompanyades d’un silenci atent i expectant- començava ahir el concert de presentació del nou disc de Jo Jet i Maria Ribot al teatre Kursaal de Manresa, on el duet feia parada per primer cop per portar-hi els onze temes de Lliure o Descansar. Un treball que apel·la a una tria, que qüestiona la manera com prenem les decisions i que reflexiona sobre la vida des d’una perspectiva més noctàmbula i fosca. Que no trista.

Amb una posada en escena senzilla, Jo Jet i Maria Ribot van anar desplegant i despullant les seves emocions a través de les cançons mentre feien gala de l’essència que els caracteritza: una calidesa en el so flanquejada per les sis cordes de la guitarra i un joc de veus treballat i efectiu. Temes com La Dolça Por, Saber i no entendre o Peus de fang, que qüestiona l’amor romàntic, van brillar amb llum pròpia durant els primers minuts d’un recital íntim.

Els matisos de Pit-roig -«és un tema que té un color molt blau, molt especial, ens defineix i defineix el que estem fent ara; tenim el pit ple d’emocions que ens esclata»- van precedir el tema Dóna’m l’alegria d’anar a dormir trist, que reivindica la possibilitat d’experimentar un sentiment que es trobi entremig de l’alegria i la tristesa, «en contra del que sempre ens han dit».

Una excusa pel retrobament

A través d’una anècdota personal dels seus pares, Jo Jet va reivindicar que les cançons i tots els concerts en general siguin una excusa per vincular les persones i retrobar-se, especialment ahir, que tocaven a casa. Un retrobament que es va materialitzar també al teatre, quan entremig del tema No suportem l’hivern van aparèixer a la platea un cor de sis veus -Anna Rovira, Pau Lafoz, Xevi Collado, Berta Planes, Mariona Garcia i Carles Ladrón- que acompanyaven els versos de la tornada i que es van unir a l’escenari per interpretar les cançons de la part final del concert. També hi van intervenir les actrius Anna Bertran i Maria Jover.

Ja durant la recta final, hi va haver lloc pels missatges reivindicatius amb Ho podrem tot, un cant a favor de «deixar un món millor del que l’hem trobat, o almenys intentar-ho», i la reflexió vital de la cançó que dóna títol al disc, Lliure o Descansar. El poema musicat de Miquel Martí i Pol, Ara és demà, va precedir un bis molt aplaudit que va repassar algunes de les cançons del primer disc, Viatges i Flors. I, per acabar, llargs agraïments i una altra adaptació: Serà un dia que durarà anys, d’Ovidi Montllor. «És una cançó que parla del dia en què finalment serem lliures».