Èric Motjer: «Cadascú té la seva història del Kursaal»

El director explica les claus d'un documental que s'estrena avui i que es vol exportar a la televisió i a festivals

14.02.2017 | 13:46
Èric Motjer a les butaques del teatre que avui acollirà l´estrena del documental

L'osonenc Èric Motjer signa un treball que vol explicar «l'excepcionalitat» del renaixement del teatre del Passeig, reinaugurat el 2007, per realçar-ho entre la ciutadania. L'estrena és un dels plats forts del desè aniversari

«No hem volgut explicar la història del Kursaal perquè la gent de Manresa estigui contenta de com es va aconseguir aquest teatre sinó que hem rodat un documental perquè la història, singular, es conegui més enllà de la ciutat i la comarca». Èric Motjer (Manlleu, 1988) és el director de Kursaal. La força de la gent, el documental produït per Paral·lel 40, encàrrec del teatre manresà per celebrar el deu anys de la seva reinaguració. El treball, rodat a la tardor, té la música original d'Eloi Casellas i la intenció és moure'l per la televisió i festivals. S'estrena avui a les 21 h, a la Sala Gran.

Quina es la idea?
Tot i ser un encàrrec del desè aniversari hem tingut clar des del principi que el cos de la història s'havia de centrar en el ressorgiment del teatre, en com un grup de gent es troba i decideix formar una associació cultural que es diu El Galliner i fins avui, amb un teatre rehabilitat, que compleix deu anys i que és sinònim d'èxit i de rècords en fidelització de públic, per exemple. Es vol explicar com s'ha arribat fins aquí, quines han estat les causes i el funcionament diari que permet que continuï endavant.

Un treball amb molt d'arxiu.
Sí. És el que implica rodar un documental històric però hem intentat sortir una mica del cànon estètic, allunyar-nos de la imatge més clàssica d'aquest tipus de documental i fer que les imatges siguin un atractiu més per a l'espectador i facilitin la seva integració en la història.

Qui l'explica, la història?
Aquest ha estat un dels reptes. No volíem explicar la història del Kursaal a partir d'una o dues persones perquè si el projecte havia estat coral, havia d'explicar-se de manera coral. Hem parlat amb una quinzena de persones i són elles qui narren la història. A banda d'això, com a part més ficcionada, hi ha la veu subjectiva del teatre que explica com viu en tot moment el que li està passant.

I què ha descobert?
Que cadascú ha viscut des del seu punt de vista la mateixa història. Cadascú té la seva visió de quina ha estat la història del Kursaal i això ens ha permès crear un retrat coral de com el teatre ha arribat fins avui d'una manera molt més rica i, per a l'espectador, molt més verdadera.

Era el que s'havia imaginat?
En el procés de rodatge vam veure que El Galliner va ser precursor d'una idea que ara és relativament comuna i que en l'àmbit polític se'n parla molt: com el poder de la gent pot arribar a fer coses que a priori semblen impossibles i que contra tot pronòstic s'acaben aconseguint. Si hem de decidir una cosa, per què no la podem decidir entre tots? Així es forgen unes relacions molt més fortes que en els moments difícils serveixen per superar les complicacions, que també s'analitzen en el documental.

Quines per exemple?
La dimissió de la primera gerent. Aquest va ser un dels moments difícils en la història del teatre. No ha estat fàcil parlar-ne, va ser una situació complicada i tothom ho va passar malament. Però reflectir-ho en el documental va a favor de la història perquè explica una realitat: no tot és perfecte. Jo crec que té un to sincer sense buscar polèmiques però era imprescindible tractar el tema.

Hi va parlar, amb Laura Bozzo?
No. Va declinar participar en el documental i nosaltres ho vam entendre perfectament. I per això no se la menciona obertament.

Un moment dolç?
Un de molt significatiu és quan s'explica la visita de membres d'El Galliner a aquell teatre tancat i abandonat i com aquell dia s'acaba convertint en l'inici de tot plegat. És màgic, molt passional.

Què el va sorprendre?
El que sorprendrà la majoria de gent que vegi el documental sense saber la història és com un 24 de desembre del 1995 es fa una jornada de portes obertes perquè la gent vegi un teatre abandonat, que existeix una associació que el vol recuperar i que s'acabin venent 800 entrades anticipades per a una reinauguració prevista al cap de deu anys. Però qui paga una entrada per una inauguració que el més probable és que no es faci? La gent va confiar-hi. És un vot de confiança que vist en perspectiva permet analitzar una de les causes principals per la qual el Kursaal ha aconseguit tornar a ser un teatre: la gent hi va confiar des del principi.

Aquí la història la sabem.
Exacte! Tothom té molt interioritzat el que ha passat i ho troba normal. Però no ho és. La història de la recuperació del Kursaal no és gens normal.

Proposa una història per exportar, explicada des de fora?
No és imprescindible però és sa no haver-ho viscut en primera persona. Això ens ha facilitat ser més curiosos, demanar més. L'espectador que desconegui la història segurament la coneixerà amb més detalls.

I el públic d'aquí?
Hi trobarà una perspectiva més emocional que probablement li farà dir: potser que ens ho creguem més! Aquest és l'objectiu principal, posar en valor el que ha implicat la rehabilitació del Kursaal, deixar de normalitzar-ho i començar a considerar-ho una cosa excepcional.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema