El primer que veia Elisa Arimany des de la finestra de l'habitació quan es despertava cada matí era la incomparable silueta de Montserrat. De petita ja la colpia la bellesa d'una de les estampes més admirades del país, i de gran es va casar en el monestir amb en Ramon Sugrañes. La vida els va dur a Cerdanyola del Vallès, van tenir cinc fills, la reeixida fàbrica de ceràmiques Rosa Gres i aquella dona entusiasta nascuda a Sant Vicenç de Castellet el 1946 va iniciar una prometedora trajectòria escultòrica que des d'ahir es pot apreciar en una exposició al Museu de Monserrat. «Ser aquí és com tancar un cercle», va explicar la seva filla Rosa. Fa nou anys, en una entrevista a Regió7, preguntada sobre si era una artista reconeguda, Arimany va contestar, sincera, despreocupada, «no ho sé, sempre vull aconseguir la felicitat, en el moment de pensar-ho i de fer-ho». Ara que els records l'abandonen i la malaltia ja no la deixa treballar, la inauguració celebrada ahir al migdia a l'equipament que dirigeix el seu amic Laplana va fer justícia a una relació intensa i especial amb el que ella mateixa considerava «l'ànima del país».
«L'Elisa és una de les dues o tres escultores més importants de Catalunya, fins i tot d'Espanya, del segle XX», va concloure Francesc Miralles, comissari de la mostra. El pare Laplana, director del museu, recordava les nombroses vegades que l'artista havia freqüentat les inauguracions i reconeixia que «ja feia set o vuit anys que teníem pendent de fer aquesta exposició, però sempre acabava sortint un altre compromís. I com que a ella la teníem a prop, ho anàvem postergant».
La mostra que es podrà veure fins al mes de juny parteix d'una idea central en l'obra d'Arimany, tal com va explicar Miralles: «les persones, per una part, estan angoixades per l'entorn, però alhora necessiten trobar un suport en aquest entorn». Segons el comissari, «mai s'ha preocupat per crear un llenguatge propi, no ha seguit modes i no ha tingut necessitat de vincular-se als circuits comercials, ha estat lliure per crear el que ha volgut». Un conjunt de condicions que han desembocat durant anys en una manera de treballar consistent a «fer sèries de sis, vuit, deu obres a partir d'uns plantejaments formals i materials. Un cop conclosa aquesta feina, ha passat a una altra».
Miami, Nova York, Catalunya
El títol de l'exposició, La força d'una idea, prové d'una peça del mateix nom que Arimany va instal·lar al Socrates Sculpture Park de Long Island, Nova York, l'any 1992, al costat de creacions d'autors com Keith Haring i Mark di Suvero. Un crític del The New York Times en va destacar «l'equilibri i el moviment» i va afirmar que «posseïa una monumentalitat que imposava». El gener del 1994, completat el termini d'exhibició en aquest espai urbà que presenta periòdicament el treball d'artistes d'arreu del món, l'obra es va incorporar a la col·lecció de Lluís Bassat.
En la fotografia d'aquella experiència que s'ensenya a l'exposició de Montserrat, amb una rèplica a petita escala al costat, La força d'una idea mostra alguns dels trets característics de l'obra d'Elisa Arimany. D'una banda, el contrast entre la producció de grans volums i l'elaboració de peces de dimensions íntimes. De l'altra, l'ús de materials tan distants com el ferro i la ceràmica. El conjunt és format per divuit peces de les sèries Pressions, que va presentar per primer cop l'any 1989 a Manresa, i Catedrals.
«El fet que hagi treballat força als Estats Units, sobretot a Miami, potser l'ha desconnectat, l'ha desarrelat, però el fet que no sigui un nom conegut no té res a veure amb el fet que som davant d'una artista molt important», va explicitar Miralles. És probable que molts ciutadans coneguin més l'obra que el seu nom perquè té moltes peces en espais públics. Els santvicentins gaudeixen de Contrapunt, a la plaça de Catalunya, des del 2001, i els manresans poden contemplar Daltabaix en un espai tan cèntric com el carrer de Carrasco i Formiguera.
Sobre l'impacte de l'obra a l'aire lliure de l'escultora bagenca, Miralles recordava ahir que «pocs artistes han intervingut, com ella ho ha fet, en els terres de l'espai públic», i va remarcar l'estima amb què veïns de Sant Joan Despí li van parlar de la plaça de la Sardana i el seu sòl, que, a vol d'ocell, esdevé una bella creació gairebé pictòrica. El llegat d'Arimany en les ciutats també es pot apreciar a Terrassa, amb l'obra Camins, a la plaça dels Països Catalans, i Europa, al Parc Tecnològic de Cerdanyola del Vallès.
La presència de les peces d'Elisa Arimany a la via pública és una metàfora, alhora, del compromís cívic que sempre ha mostrat: «coincidint amb el pensament de Zygmunt Bauman sobre la societat contemporània, l'Elisa va projectar la sèrie El declivi d'Europa, que no va poder realitzar. Eren dotze peces en què un gran pensador europeu quedava encerclat, com immobilitzat, per una tanca metàl·lica», va explicar Miralles. En aquest sentit, el pare abat de Mont-serrat, Josep Maria Soler, va destacar que «el títol de l'exposició és provocatiu. En l'era de la societat líquida, quan sembla que les coses no tenen força i només poden adaptar-se a les circumstàncies, i en l'època de la post-veritat, en què compten les emocions passatgeres, aquesta exposició presenta una idea amb força».
De la ceràmica a l'activisme
El nom d'Elisa Arimany s'associa sovint a la ceràmica, i amb les rajoles ha construït mosaics de fins a un miler de metres quadrats. Però Miralles va destacar ahir que l'artista aviat va fer el salt a l'estatutària abstracta: «no fa objectes d'aquest material, sinó que el converteix en el protagonista de l'escultura». La ceràmica és present a la sèrie Pressions, que mostren el domini de l'espai que l'autora va assolir en desprendre's de l'objectualitat de les peces. En la sèrie Catedrals, cada creació és una geometria lliure, desproveïda de rigors conceptuals i dotada de formes suggeridores que posicionen l'espectador en la dinàmica de penetrar en l'obra.
Una altra dimensió de la figura artística d'Elisa Arimany és la implicació en la vida cívica i cultural de Cerdanyola del Vallès. Txema Romero, director del Museu d'Art d'aquesta localitat, conegut com a Can Domènech, va comentar que la santvicentina és en gran part culpable de la creació del centre. «Recordo que fèiem excursions per diferents equipaments de Catalunya i em deia que el nostre no podia ser només un museu modernista, sinó un lloc viu, que donés cabuda a l'art contemporani».
L'equilibri i l'harmonia que les escultures d'Arimany desprenen, segons els parers dels experts que ahir van assistir a l'acte inaugural de La força d'una idea, perfumaran durant els propers mesos un dels racons més atrevits del Museu de Montserrat, l'Espai d'Art Pere Pruna, un punt de trobada del públic amb la contemporaneïtat i l'avantguarda. Acompanyada de la família, d'amics i coneguts, l'Elisa passejava ahir entre les seves peces amb els ulls oberts com plats assaborint la bellesa sorgida de la seva imaginació. Un talent que ja no pot innovar per culpa d'una malaltia implacable, però la seva obra la transcendirà perquè, com va dir fa uns anys en aquest diari, «allò que fa algú que treballa de cor no pot ser dolent».
