El retruny de l'artilleria pesada, de les bombes que els exèrcits republicà i nacional es llançaven en la cruenta i decisiva batalla de l'Ebre, se sentia des de Berga i altres indrets de la comarca, i atemoria la població. Pot semblar increïble per la gran distància que hi ha, però és cert. Ho van recordar, ahir, Ramona Calderer (Sant Corneli, 1923) i Natàlia Porta (Castell de l'Areny, 1923) i els historiadors Ivan Sánchez i Albert Cols, que han recollit la mateixa versió d'altres testimonis que van viure aquell període.

El testimoni d'aquestes dues dones nonagenàries, que ahir a la tarda van trencar la seva rutina dominical de la residència de la Fundació Sant Bernabé de Berga on s'estan, va centrar la segona sessió de les jornades de recuperació de la memòria impulsades pel consistori. L'acte el van seguir més d'un centenar de persones a la sala polivalent del Casino.

Les bombes que es llançaven al front de l'Ebre se sentien al Berguedà. I després del pas dels soldats del bàndol franquista, la comarca va quedar plena de bombes de mà. «Els nacionals van deixar bombes escampades» arreu, va explicar Natàlia Porta. «El pare en feia un pilot, hi calava foc i marxava lluny perquè explotessin». D'aquesta manera, molt diferent de l'actual, en què s'imposen mesures de seguretat estrictes per fer explosions controlades d'aquesta munició, es desfeien aleshores de les perilloses bombes de mà.

I què recorden de la guerra civil? «El meu germà va estar al front i en un camp de concentració. Li va tocar l'Ebre. Hi feia de camiller». No era la primera vegada que Ramona Calderer vivia un conflicte perquè era de la colònia minera de Sant Corneli de Cercs i li va tocar viure la revolta de l'Alt Llobregat que va començar a casa seva, a la conca minera, a Fígols el 1932. « Jo tenia 7 anys. Vaig fer la comunió. Hi va haver una revolta molt seriosa i les monges es van haver d'escapar», va narrar.

Tornant a la guerra civil, quan tot va començar «els rojos van anar a buscar l'escopeta del pare», va explicar Natàlia Porta. «Hi havia una colla de nois que corrien pel bosc dient que anaven a perseguir feixistes i res no feien, espantar la gent». Durant la guerra s'estaven a casa Merolla. Quan hi «van arribar els nacionals se'n van endur tot el que teníem: conills, cabres... tot». L'exèrcit guanyador «ho van trinxar tot: els ponts, les cases, les carreteres. No hi havia res, misèria, no hi havia treball». Unes condicions propícies per a l'aparició de tota mena de malalties. «Saps què és la sarna?», va interpel·lar Porta a un assistent. «Uns grans que fan molta picor». La malatia els la va encomanar el seu germà. «Per la guerra es va anar malament i per la postguerra, pitjor», va reblar.

De feina i de menjar no en sobrava, ans el contrari. «La meva mare gairebé em va fer anar a captar» per demanar feina, va rememorar Ramona Calderer. Va explicar com s'havien pogut alimentar a casa seva. «Gràcies al caldo màgic -deia referint-se a la marca Maggi- podíem menjar. Eren unes pastilles quadradetes i bull que bulliràs. El meu germà en menjava uns plats! I jo també, perquè la mare deia que havia de créixer». Amb la seva espontaneïtat, la Ramona es va ficar el públic a la butxaca i va fer riure de valent l'auditori. «Hi ha tanta gent i no conec a ningú», va constatar cap al final de l'acte mirant-se els assistents. «Bé, a l'alcaldessa sí», afirmació acollida de nou amb rialles del públic i la dirigent. «No en sé gaire, de parlar», deia amb modèstia. Ben animada se la va veure cantar El més petit de tots (Els Tres Tambors), de Joan Oliver (Pere Quart), interpretada per La Berguedana de Folklore Total. El repertori va incloure No passareu, d'Apel·les Mestres, i Quin fred al cor, camarada!, també de Joan Oliver, per acabar amb L'estaca i els aplaudiments del públic. Va ser el colofó final a una xerrada instructiva.