Paradoxes de la vida, el Kursaal va néixer amb la crisi. Però deu anys després pot afirmar rotund i pletòric que l'ha esquivada pels quatre punts cardinals. El teatre que la ciutat va recuperar el febrer del 2007 va vestir aquest dilluns les seves millors gales per celebrar la primera dècada de vida d'una història d'èxit que, com va escriure una jove espectadora en el llibre de signatures i dedicatòries ubicat al vestíbul, «esperem que es mantingui molt temps».
Com si el Kursaal hagués de passar llista i cridar tothom a files, a l'acte no hi va faltar ningú. El bo i millor del talent escènic de la ciutat va compartir escenari amb els treballadors de l'equipament del passeig Pere III en una vetllada que va posar de manifest un cop més l'enorme poder de convocatòria del teatre, ple a vessar fins al punt que molt a darrera hora encara s'estava buscant un forat per col·locar els últims compromisos adquirits. Actrius, actors, ballarines, clowns, cantants i músics van protagonitzar durant una hora i mitja la successió de números escènics dissenyada per David Pintó i conduïda pel sempre inimitable Mag Lari.
En un teatre on tothom és protagonista, el primer xou de la nit el va brodar la gent que cada dia, al peu del canó, fa funcionar la maquinària del Kursaal. Com va dir Marcel Gros en la seva actuació, un espectacle s'esdevé quan «molta gent a les fosques mira el que fa un il·luminat». En aquest cas, els que sempre s'ho miren van ser els simpàtics il·luminats encarregats d'obrir el foc d'una nit tan divertida i plena de rialles com emotiva en molts dels seus passatges.
Només faltava el Joan!
Tan especial era la cita que fins i tot en Joan Morros va muntar el xou. La festa va començar amb la interpretació de la cançó La màgia del Kursaal -escrita per David Pintó amb partitura de Marc Sambola- a càrrec dels treballadors del teatre, amb el gerent Jordi Basomba -a qui un dels personatges que van participar en la vetllada va qualificar de «galan madurito»- al capdavant. Però si hi ha un nom que sobresurt en la història de la rehabilitació del Kursaal -tan coral i col·laborativa com dotada d'una tenacitat i una perseverança a prova de qualsevol desànim- és el de Joan Morros, alma materQuan va aparèixer trotant a l'escenari amb la silueta d'un cotxe sota el braç en el número inaugural, la platea i l'amfiteatre van regalar el primer gran aplaudiment de la nit. El primer de molts.
És injust deixar d'esmentar una sola de les persones que van participar en la posada en escena de La màgia del Kursaal, però de ben segur que més d'un entre el públic va somriure quan va veure aparèixer sobre la fusta gent que viu el teatre dia a dia com la cap de comunicació, Rosa Clarena, i la responsable del servei educatiu, Cristina Gonzàlez. Ambdues van oferir uns segons de ball de cancan juntament amb la Teti Canal, professora i directora teatral, que augurava una nit plena de moments per recordar.
Deu anys són 3650 dies, amb l'afegit de tres dies corresponents a tres anys de traspàs, i en tot aquest temps, centenars de funcions carregades cadascuna de la seva petita intrahistòria. El primer gag de la nit el van signar Tàtels Pérez, M. Alba Esquius i Alícia Puertas, que van reeditar durant uns minuts el grup Mite-les i van interpretar tres dones de la neteja que explicaven petites batalletes com la pudor de la colònia dels ballarins russos i els objectes insospitats que es troben quan passen l'escombra després de les representacions, des d'un iPhone fins a una dentadura postissa.
El Lari i la Lloll no fallen mai
Si hi ha dues apostes segures al Kursaal, són el Mag Lari i la Lloll Bertran, amb permís de Joan Pera. El primer va fer tant de xòuman com d'il·lusionista i va conduir un espectacle en què la intèrpret igualadina va treure del bagul dels records dos dels seus personatges més celebrats. Primer, la Mary Santpere, a qui ja va encarnar en la gala inaugural de fa deu anys -en merescut tribut a l'actriu que va protagonitzar l'última funció abans del tancament del 1988- i, després, la hilarant Vanessa, aquest cop sense vídeo sinó amb una maqueta del Kursaal.
La Mone cantant en un replà de la imponent escala blanca que coronava l'escenari; el Marcel Gros caçant somnis; la Companyia Bratislava viatjant des de tots els punts del planeta cap al Kursaal; Daniel Anglès i Pilar Capellades, d'El Musical Més Petit, posant la pell de gallina amb un dels passatges més emocionants d'Els Miserables mentre en Lari feia un número de màgia dedicat a les persones que busquen una casa. Cada aparició a l'escenari era un cant al valor de la cultura i al miracle manresà de la recuperació d'un equipament que durant molts anys es va anar degradant al bell mig de la ciutat.
El punt culminant de l'allau de sensacions que va desbordar la jornada va ser la interpretació de Qualsevol nit pot sortir el sol en veu d'un grup de cantants de la comarca de gèneres tan diferents com la lírica, el pop i la cançó d'autor. Les mezzosopranos Mireia Pintó i Marta Valero van interpretar els primers versos i, rere seu, van continuar els Gossos, Celeste Alías, Jordi Ribot i Xavier Serrano (Els Convidats), Núria Cols...
Un seguit de desitjos expressats en veu alta va rubricar un espectacle en què ni tan sols van faltar les salutacions d'artistes com Clara Segura i El Mago Pop. La vetllada va estar a l'alçada del bagatge d'un teatre que, en només deu anys, ja s'ha convertit en imprescindible.
