Són malalts de musicals. Pels quatre cantons. D´aquells que si viatgen a Londres o a Nova York és per encadenar un musical rere l´altre. De tots ells (la directora Sílvia Sanfeliu, el ballarí Guillem Cirera, l´actor Albert Ruiz i el coreògraf Pablo Testa-Grosbaum), és Sanfeliu la que uneix sense fissures la febre pels musicals amb la malaltia pels Oscars: «m´agraden, sí, pel glamur, pel xou...». Demà a la nit té sobre la taula una proposta per compartir vetllada d´estatuetes daurades. A veure si s´anima. Testa Grosbaum i Ruiz són dels qui es miren la festa de Hollywood amb «el resum final»; i Cirera confessa que «me´ls mirava més quan era als Estats Units estudiant». Però no és una edició més, de la gala dels Oscars: arrenca com a (molt) favorita La la Land, un musical, i l´excusa per reunir-los i parlar d´un gènere que porten a la pell.
La tarda comença al Passeig i no els costa gens envoltar un fanal i imaginar Gene Kelly ballant sota la pluja. De fet, el paviment encara és moll de les gotes del matí. Enfilem fins a l´antic cinema Goya, amb la façana pintada des del desembre per l´artista Pep Pérez. Sanfeliu porta un pintallavis; Albert Ruiz un guant blanc; Guillem Cirera un jaqué de lluentons i Pablo Testa Grosbaum dues bombetes. Elements que els fan pensar en musicals. A banda dels seus projectes, Sanfeliu, Ruiz i Cirera són docents a l´Aula del Kursaal i participen en les produccions del teatre; Testa Grosbaum, originari d´Argentina, és cofundador de Manresa Teatre Musical (MTM).
No una ni dues, tres
Testa Grosbaum ha vist tres vegades La la Land. La primera a Alemanya, abans de festes; la segona a Madrid i la tercera aquí. Un immens cartell publicitari li va cridar l´atenció el primer cop i, «sense saber-ne res», va topar amb un musical. Va sortir encantat!; Ruiz i Cirera van anar junts al cinema i van exhaurir les entrades de la sala. I, paradoxalment, la gran fan dels Oscars, Sanfeliu, la veurà avui. Això de tenir Netflix i poc temps... En versió original. Això no ho perdonen cap dels quatre. Però sembla que la directora ja l´hagi vist: «és que se n´ha parlat moltíssim, el setembre, a Nova York, ja estava en boca de tothom».
S´ho val per veure-la tres vegades? «No, però la veritat és que en cada visionatge perceps noves coses», explica el coreògraf. Per a Cirera, la fal·lera per La la Land s´entén perquè «ara n0 n´hi ha tants, de musicals. Ha estat un boom ajudat per l´homenatge que fa del cinema musical de l´època daurada de Hollywood. Si no, segurament seria un musical com tants d´altres». Però ha trobat el lloc i el moment. Que passi a Los Angeles hi ajuda.
És una pel·lícula guanyadora d´Oscar? Creuen que sí, excepte Testa Grosbaum, que no nega, però, «la qualitat excel·lent» d´un film que, en conjunt, «funciona fantàsticament». Comencen a discutir sobre la necessitat que els musicals, ja sigui en cinema o a l´escenari, necessitin noms que tibin l´espectador, encara que no siguin actors o actrius especialitzats en musicals. Hi surt el darrer Cabaret que es va veure a Manresa: «sort dels covers», apunta Sanfeliu... De fet, ni Ryan Gosling ni Emma Stone es definirien com actors de musicals: «n´hi ha que tenen una autèntica carrera al darrere i que, quan fan el salt a una pel·lícula o sèrie d´èxit, la gent exclama: també canten?». Com Sutton Foster, o Neil Patrick Harris, diu Sanfeliu. En el cas de La la Land, Gosling i Stone, subratlla el coreògraf, «saben substituir interpretativament les mancances tècniques del ball i del cant», una opció només assequible, diu Cirera, «als molt bons». Comercialitat i qualitat «no sempre lliguen», remarca Sanfeliu.
La clau, l´homenatge als clàssics
Però, per què, ara, triomfa un musical? «Són cicles», diu Ruiz, però segurament, coincideixen, pel seu «esperit clàssic» i per «homenatjar» i beure de títols emblemàtics com An American in Paris, Singin´in the Rain, West Side Story, My Sister Eileen, Sweet Charity... tot i que Ruiz creu que a La la Land li falta «un moment culminant». Testa Grosbaum destaca «els plànols-seqüència molt llargs que deixen veure un gran treball coreogràfic». Els números musicals, diuen, fan avançar la història, «aporten informació, no són només peces de ball de cant incrustades». Però no a tothom li agrada: «un quart d´hora després de començar, un parell de persones van marxar de la sala», recorden Ruiz i Cirera.
Tots estan d´acord que Cabaret de Bob Fosse va «renovar el gènere», de la mateixa manera que, «en format videoclip», ho va fer Moulin Rouge. La la Land no renova, aprofita la moda vintage, diu el coreògraf. Què passarà demà? El darrer musical nominat -fa cinc anys- va ser Los miserables, del qual prefereixen, en especial Sanfeliu, ni parlar. I abaixa els ulls en pensar en el personatge de Marius...
