Gervasio Sánchez: «A la guerra hi ha una part de mi que mor»

Què suposa presentar la seva exposició al FineArt?

És fantàstic que encara hi hagi certàmens de tants dies. Les institucions passen olímpicament de les fotografies. Els nens comencen a entendre el món a través d'imatges fixes i en moviment. Quan aprenen a llegir ja han vist una multitud d'imatges, i que això tan important no ho entengui un Estat, és d'autèntica ceguesa.

Quina és la salut del fotoperiodisme en l'actualitat?

Hi ha una precarització brutal. Gent amb trajectòries increïbles passen gana. Els mitjans paguen vergonyosament les col·laboracions. Ens paguen el que es gasten amb puros i copes.

Digui'm una de les lliçons que li han ensenyat els més de 25 anys de cobertura de conflictes bèl·lics.

He vist com es descarrega la brutalitat, situacions d'extrema bestialitat, de veïns matant-se, i infinitat de cadàvers. Sempre hi ha hagut guerres i sempre n'hi haurà. Cada vegada que hi ha un conflicte bèl·lic, algú fa negoci.

La seva mirada canvia cada cop que trepitja la guerra?

Sóc incapaç de fer la foto, escriure la crònica i despreocupar-me de tot. El meu interior segueix notant l'impacte de la violència que desprèn la guerra. Hi ha alguna part de mi que mor. Quan no em passi això me n'aniré.

Què hi ha després de la guerra?

Hi ha moments de silenci, situacions tan dures com la guerra. La postguerra mai es cobreix. S'acaben els bombardejos i les morts, però les conseqüències se superen després de molts anys o de vegades mai. Una guerra no s'acaba el dia exacte que marca la Viquipèdia.

La petjada de la guerra és la mateixa en un país o en un altre?

La violència en qualsevol indret del món s'assembla molt perquè les víctimes sempre són els civils. He assistit a guerres de tot tipus de colors, de raons, de continents, i el que queda al camp de batalla són sempre un nombre brutal de zeros que formen milers, milions de morts, de ferits, de desplaçats, de mutilats, de violats.

Com es fotografia la barbàrie?

Busco que el meu treball serveixi per obligar a la gent a reflexionar. Que la gent es pari davant la imatge i que es pregunti què està passant, qui sóc, què puc fer per ajudar i quina és la meva responsabilitat.

La societat no es preocupa pel que passa lluny de casa.

Exacte. El que passa més enllà de les nostres fronteres no ens afecta i això és absurd. El que passa allà és perquè aquí no s'han pres unes decisions. I moren sense saber per què ho fan i aquí hi ha gent que sí que ho sap.

Encara creu en la condició humana?

En la guerra també et trobes gent que actua amb gran responsabilitat, autèntics herois anònims que no passen a la història. Persones que creuen que no tot està perdut, que responen dignament al mig de la catàstrofe.

Quan es nota a prop l'alè de la mort com reacciona la gent?

Quan hi ha guerra, la majoria de la gent mata abans que morir. També hi ha gent que prefereix morir abans que matar.

I vostè què faria?

Si no tingués cap altra opció, segur que mataria abans que morir.

Què hi ha darrere d'un cadàver?

Sempre que mor algú deixa darrere una història inacabada. Són persones que no podran desenvolupar les seves virtuts ni coneixements. Aquella persona que fiquen en una fossa, podria haver sigut un gran pare, professor, futbolista o creador d'una vacuna contra malalties que encara colpegen l'ésser humà. Sempre em plantejo què haurien pogut ser, i ho hauríem de fer tots, així seríem capaços d'adonar-nos del dolor brutal que significa qualsevol mort.

En la seva exposició també apareixen imatges d'exhumacions de fosses comunes a l'Estat espanyol.

En recuperació de la memòria històrica, Espanya està a les beceroles. Tota la classe política espa-nyola ha sigut covarda i no ha fet res per desenterrar les víctimes de la guerra civil i deixar que els familiars puguin enterrar els cossos dignament. Les víctimes i els seus familiars tenen dret a la veritat i la justícia.

Faci'm una fotografia de l'Estat espanyol.

Espanya és un país amb molts conflictes fàcilment solucionables. Sempre que hi hagi gent que disposada a resoldre'ls.

Com ha canviat el Gervasio d'ara respecte del de fa 25 anys?

Quan vaig començar era molt més optimista del que sóc ara. Creia que el treball d'un periodista serviria per canviar les coses i l'òptica dels ciutadans. Pensava que hi hauria més solidaritat, que es protestaria per qualsevol guer-ra, i no només es faria una manifestació per acollir refugiats una vegada l'any.

I com és ara vostè?

Quan presento un treball, l'objectiu que tinc és salvaguardar la meva consciència. Ja no tinc la voluntat o la creença que la meva feina ajudi a millorar les coses. Al contrari, tot està cada cop pitjor.

Un desig?

Que la guerra la fessin els monstres que hi ha al planeta. Duraria un telenotícies perquè s'assassinarien entre ells i no perjudicarien la resta de la gent.