El paradís a la terra de Jordi Raventós (Martorell, 1970) és una espaiosa cambra amb vistes a Montserrat folrada de llibres. Un afortunat oasi de tranquil·litat al nucli antic de la ciutat del peatge, Pujols i el pont del Diable on cada mig any se celebren les reunions que marquen les línies mestres d'un dels segells més agosarats de l'edició catalana. A cavall de dues efemèrides -la publicació del llibre que en fa cent, l'estiu passat, i el desè aniversari, a final del 2017-, el responsable principal d'Adesiara va explicar a Regió7 les claus d'un èxit que el seu artífex no mesura en euros sinó en pòsit cultural.

Sabia on es ficava, fa deu anys?

Molta gent em va dir que duraríem mig any. Fins i tot, el president del gremi ... deien que un segell tan especialitzat ... i en català ... Però no anavèm pas a lluitar amb els supervendes. A nosaltres ens interessa el nivell literari i el relleu històric dels llibres que publiquem.

El novembre del 2007 van arrencar amb Petrarca, Wilde i Defoe. Ni la crisi els va fer patir?

Fins i tot, el 2011, ja posats a perdre calés, vam engegar una col·lecció de clàssics catalans introbables. És de vergonya aliena que no s'haguessin editat els monòlegs de Rusiñol des d'abans de la guerra. Realment tenim un problema com a país. Tampoc puc entendre que no disposéssim del poemari Arbre de foc d'Agustí Bartra, de qui l'any vinent traurem L'evangeli del vent.

Hi perden diners?

No, no. Els dos primers anys van ser de prova, però l'editorial ja és autosuficient. Mai pots calcular què vendràs de cada títol, però ja comptes que d'un Ronsard només en faràs dos-cents. El lector és més intel·ligent del que l'editor es pensa.

Quants títols treuen cada any?

La idea és fer-ne catorze, potser algun cop ens enfilem a quinze, setze, no pas més. No tenim cap pressa a publicar, la fita és que els llibres estiguin ben fets. Només tenim una data quan depenem de la caducitat dels drets d'autors en el cas que els haguem de comprar.

Té cobert el 2017 i, potser, el 2018 ja?

Ho tenim tot ple fins ben entrat el 2021.

Ni una diva de l'òpera té l'agenda tan plena!

M'agrada programar amb molta antelació i tenim coses engegades des de fa temps.

Si cada llibre té el seu traductor, això vol dir que ara mateix té controlats un munt de traductors.

Hi ha gent molt vàlida a casa nostra. Fins i tot per poder publicar les Quartetes d'Omar Khayyam vam trobar un traductor del persa molt bo, Àlex Queraltó. Un altre cas és el de Ramon Farrés, que va traduir per a Adesiara la Correspondència amb Goethe de Bettine von Armin i va guanyar el 1r premi PEN Català.

Tots els autors que publiquen són morts, menys un. Per què van trencar la norma amb l'asturià Xuan Bello?

Vam publicar Història universal de Paniceiros el març del 2008, com una excepció al nostre criteri. Crec que és un autor sensacional en el gènere del relat curt i té una sensibilitat molt propera a la meva.

Una de les descobertes més interessants que ha fet Adesiara és l'obra de la barcelonina Cèlia Suñol, que va morir el 1986. L'haurien publicat si encara fos viva?

Sí, ho hauríem fet. Estem oberts a algunes propostes d'aquest tipus tot i que no sóc de rebre originals. Ja tinc prou feina! Però a vegades hi ha suggeriments benvinguts, com quan Feliu Formosa em va proposar la traducció de l'obra de Georg Trackl, un llibre fonamental de la poesia alemanya del segle XX.

Per què ningú coneixia la Suñol?

Perquè no va entrar en el cànon: els uns sí, els altres no... és un criteri subjectiu. El 1947 va guanyar el Joanot Martorell amb Primera part, que nosaltres vam recuperar el 2014. La seva vida va tenir moments complicats, va quedar vídua amb dues criatures.

El que publiquen implica un risc per la incertesa de les vendes?

Sé que quan publico els Amors de Cassandra, de Ronsard, en vendré dos-cents. Però a vegades és imprevisible. Hi ha llibres que funcionen més bé del que et penses. El primer llibre que vam treure va ser Carta a la posteritat/Carta a Boccaccio, de Petrarca, i el vam haver de reeditar perquè es va col·locar bé. Clàssics com Ovidi, Horaci, Sèneca, Ciceró... també es venen bé, com Erasme, de qui vam editar Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, i Sinesi de Cirene amb Elogi de la calvície. Ara m'atreveixo a publicar coses que als inicis no hauria gosat, com Els Cantos pisans, d'Ezra Pound. També tenim un llibre d'Elliot en marxa, amb poemes d'abans i després de la seva millor època.

El segell identitari d'Adesiara és publicar la primera versió catalana de clàssics literaris. Això vol dir que no faran, per exemple, una traducció de l'«Odissea» d'Homer?

De l'Odissea no, perquè ja hi ha la que va fer Carles Riba, i més recentment Joan Francesc Mira. Però, de la Ilíada potser sí. El que no farem és treure una cosa que ja hi és i és vàlida. Per posar un exemple recent, no ens embarcarem a traduir el Cançoner de Petrarca perquè ja ho ha fet Miquel Desclot fa ben poc.

Es plantegen augmentar la producció?

No vam començar amb la intenció de ser un gran grup, sabíem que no ens faríem rics amb això. Editem segons les nostres possibilitats. Tenim un públic, que no és majoritari, però que hi és. I cada any ens va millor. Quan posem estand a la Setmana del Llibre en Català, hi tenim tot el catàleg perquè venem molts llibres d'anys anteriors. M'agrada parlar amb la gent, escoltar la vivència dels lectors.

Malgrat la competència del castellà, el llibre en català tira endavant.

Tinc una anècdota ben curiosa relacionada amb la nostra llengua. Per a la traducció de Jules i Jim, d'Henri-Pierre Roché, que va fer la manresana Maria Cirera, vam trobar una fotografia que ens agradava, i crèiem que era de la pel·lícula que va rodar Truffaut, però resulta que és de Raymond Cauchetier, un fotògraf que va treballar en el film. I l'home, que va néixer el 1920, encara es viu. Vam contactar amb ell i ens va dir que, si era per a una edició catalana, no volia cobrar-nos, només volia que li enviéssim un llibre.

Ha pensat en publicar en castellà?

Si el criteri només fos econòmic, també publicaria en castellà, el mercat potencial és molt més gran, podríem passar de 500 a 5.000 exemplars per títol. Però el nostre objectiu és editar llibres que no es poden trobar en català. I també hi ha el fet que jo, en català, sé a qui encarregar una traducció, conec la gent, però per al castellà m'hauria de refiar de recomanacions.

Si vingués un mecenes o un gran grup amb molts diners, faria el salt i doblaria producció?

Algun cop m'han pronosticat que això acabarà passant, però no crec que ho agafés. M'agrada controlar-ho tot, i amb trenta o trenta-cinc títols seria difícil, hauria d'haver-hi un altre editor, però jo voldria continuar sense publicar un llibre que no hagués llegit.

Els mitjans els cuiden.

Fem coses llamineres. Un dels nostres grans èxits és publicar coses del llatí i el grec, però que no són avorrides. No tot és Sèneca! Els consells de política de Plutarc són ben actuals gairebé dos mil anys després.

Que té en perspectiva?

Aviat sortirà el Satiricó, de Petroni, que no es pot trobar en català. A la Bernat Metge hi és, però no hi és tot. També Nadja, d'André Breton, i Els dimonis de Loudun, de Huxley. I no podem deixar de citar la traducció de tots els Sonets de Shakespeare que fa Gerard Vergés.

No se'ls acabaran, els clàssics?

I ara! Hi ha molt camp per córrer. No som els únics que recuperem obres que no es poden trobar en català, el que fem hauria de ser el normal en un país, una cultura, normal.