Colectivo Versiones: «Hi ha molta gent insensible a la violència»

Un grup d'artistes mexicanes porta a El Forn de la Calç un projecte de reflexió artística sobre l'agressivitat contra les dones

02.03.2017 | 08:18
D´esquerra a dreta, Marcela Zamudio, Alejandra Ordóñez i Rubí Acosta, al CACIS de Calders

Tenen punts de vista creatius diferents però parlen com una sola veu. El grup d'artistes mexicanes que exposa al Centre d'Art i Sostenibilitat que dirigeix Roser Oduber a Calders tracta sobre l'apropiació individual i col·lectiva del cos en una mostra que es pot visitar fins a la setmana vinent

Les mexicanes Angélica Chávez, Adriana Lara, Alejandra Ordóñez, Galia Mirsha, Jael Gaytán, Magali Pérez, Marcela Zamudio i Rubí Acosta formen el Colectivo Versiones, un grup d'artistes que ha dut la seva primera exposició, inaugurada el 2014 a la localitat de Chihuahua, fins al Centre d'Art Contemporani i Sostenibilitat (Cacis) El Forn de la Calç, al terme de Calders. El projecte Versiones de una cicatriz es pot veure durant aquesta setmana i la vinent amb un conjunt de creacions en què també hi prenen part Aideé Borunda, Aniela Rodríguez, Cécile Hug, Gabriela Hijar Soto, Gracia Luévano, Izabela Zoldak, Marcela Ochoa, Marilú Ríos i la directora del Cacis, Roser Oduber. Per fer l'entrevista, Versiones va voler respondre com a grup.

Quin és l'origen del projecte?
Versiones va sorgir de la inquietud d'una integrant del col·lectiu per generar col·laboracions i produir projectes de temes específics. Va sorgir també de la necessitat de generar una sinergia de treball i investigació entre dones artistes sense importar-ne la nacionalitat.

Què els interessava del concepte «cicatriu»?
El vam escollir perquè és un concepte universal, una paraula que existeix en contextos físics, socioculturals, polítics i econòmics. L'objectiu era viure la reflexió i jugar amb idees i arquetips no convencionals al voltant del tema.

Un element clau del treball és el cos. Què buscaven?
A l'hora de buscar l'apropiació, el primer impuls és recórrer al cos com una eina per plantejar els nostres conceptes. Apropiar-nos de la nostra història, pensaments, pors i triomfs, tant individuals com col·lectius.

Oduber comenta que, malgrat la duresa del seu entorn, són dones optimistes. Com es manifesta això en el seu treball?
Abordem, precisament, el tema de la vulnerabilitat del cos, de la fugacitat, representant-lo mitjançant la cicatriu, ja que la cicatriu posa de manifest aquesta vulnerabilitat. Però també significa reconstrucció: «res m'ha ensenyat més sobre mi que la meva por de desaparèixer», escriu Elena Córdoba a Anatomía poética. Considerem que, en el nostre treball, la cicatriu no només parla del nostre cos individual, sinó del cos col·lectiu de la dona. La cicatriu manifesta violència, allò que va ser una ferida, i també mostra la nostra vulnerabilitat, que s'experimenta dia a dia en la nostra realitat social, en el risc de desaparèixer o de ser violentada, i això es veu reflectit en el nostre treball. No obstant això, la cicatriu ja no és una ferida, és una reconstrucció llarga i agredolça. La nostra actitud és optimista i resilient en el moment en què decidim abordar el tema des de la cicatriu, i no des de la ferida. Som supervivents i no víctimes.

De Ciudad Juárez en sabem la violència per les notícies. La vida quotidiana és així?
La realitat quotidiana, per desgràcia, no és gaire diferent de la que informen els mitjans de comunicació. Vivim aquí, ens hem acostumat a seguir les regles d'un joc en el disseny del qual no participem. La violència té els seus matisos en funció de la classe socioeconòmica i del lloc que les persones ocupen enfront del poder: no és el mateix ser una dona de classe mitjana amb educació universitària que ser treballadora domèstica o de la maquiladora. Però hi ha moltes subtileses que normalitzen la violència dins de les conductes socialment acceptables, i això fa que passin desapercebuts els se-nyals d'alerta que podrien aturar el problema abans de tenir conseqüències pitjors.

És tristament famós el feminicidi de Ciudad Juárez.
La qüestió dels feminicidis, en molts casos, està relacionada amb el ressentiment que existeix entre els homes davant de la insubmissió que comporta la independència econòmica de les dones, sobretot en la classe treballadora de la indústria maquiladora. Però hi ha altres casos que tenen a veure amb la indústria de l'entreteniment il·legal. Ciudad Juárez, des de final del segle XIX, té com a pilars de la seva economia l'alcohol, les drogues, la prostitució, el joc... En aquest context, en algun moment es va tornar beneficiosa l'explotació sexual per a accions sàdiques i excessivament violentes, incloent, a vegades, matar la persona. Per evitar problemes legals, els empresaris van començar a segrestar persones de classe pobra les famílies de les quals no tinguessin força social per exigir justícia i, en ocasions, ni tan sols la intenció de fer-ho, a causa de l'estigma de puta amb què s'etiquetava les víctimes.

Terrible.
Ja des de mitjan segle XX, a les joves se les advertia que anéssim amb compte amb les gargantas profundas, túnels usats per transportar drogues a l'altra banda de la frontera, però també per efectuar aquest tipus d'entreteniment. El problema surt a la llum quan periodistes internacionals escolten les famílies de les víctimes cap al 1993. Alguns periodistes locals estan exiliats o empresonats per haver fet investigacions independents que relacionen l'omissió en la investigació d'aquests crims amb el poder econòmic i polític dels clients del tràfic de persones a ambdós costats de la frontera.

No es pot aturar?
El que és impressionant és, en gran mesura, que la societat és suficientment violenta perquè aquests crims passin desapercebuts entre piles de notícies funestes. Parlem d'una societat acostumada a ser indiferent als crims contra la gent de classe pobra i a normalitzar els assassinats de dones a mans de les seves parelles. En aquest sentit, compartim el problema amb moltes altres regions del món. En els últims vint anys, s'ha avançat per visibilitzar el problema i cada vegada hi ha més gent que expressa el seu refús, passen vergonya de la fama internacional de la regió per aquest motiu. Però encara hi ha moltes persones que no ho veuen com un problema, això és el que genera la necessitat de les resistències en totes les seves expressions.

El seu treball s'inscriu dins d'algun moviment de reacció artística a la violència o són un cas aïllat de resistència?
Originalment, no ens plantegem el projecte com una resposta al fenomen de la violència de gènere, sinó com un exercici d'abordar el concepte des de diferents perspectives. Sabíem que la violència hi estaria relacionada -cicatriu-ferida-agressió-, però no contemplàvem que fos el factor de més pes. Cada paraula té moltes possibilitats per detonar processos d'introspecció i de creació. A més, la realitat t'insensibilitza i la cultura que ens envolta ens fa creure que parlar de violència de gènere és exagerat, al nostre voltant hi ha moltes veus que diuen que aquests temes ja estan sobreexplotats, que s'és immadura en victimitzar-se... Però va passar que unes quantes de nosaltres vam coincidir a tocar aquest punt i que les persones que veien l'exposició trobaven una força emotiva que els feia sensibilitzar-se. I ens vam anar adonant que havíem assumit inconscientment el mandat d'invisibilitzar el problema, però que en la nostra expressió creativa es revelava, i revelava la nostra necessitat de dir-ho, d'expressar refús. Encara que no ens haguem plantejat ser part d'un moviment de resistència, sí que acabem essent-ne una expressió.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema