Unes proves d´ADN van canviar radicalment la vida de Claudia Victoria Poblete Hlaczik (Buenos Aires, 1978). Després de dir-se durant 21 anys Mercedes Landa, la Claudia va saber que no era filla del militar Ceferino Landa i que els seus pares havien estat empresonats i havien desaparegut per culpa de la dictadura argentina. La història de la Claudia va sacsejar la justícia argentina, i va aconseguir que, arran del seu cas, un jutge determinés que el robatori de nadons va ser una pràctica sistemàtica, que era un crim que no prescrivia i va enviar a la presó els seus responsables. La Claudia és enginyera i té dos fills, però ha pujat dalt de l´escenari, en l´obra de la companyia La Conquesta del Pol Sud, per explicar en primera persona la seva història.

Què va pensar quan el director Carles Fernández Giua li va explicar el projecte?

Feia una mica d´impressió, havia vingut des de l´altra punta del món expressament per mi. M´ho va explicar tot, i vaig pensar: ara és el moment. Estic preparada per explicar la meva història.

Què pot aportar la seva història a la societat argentina?

La meva història és una part del procés que ha fet Argentina i ha servit per il·luminar el que ha succeït durant l´època fosca de la dictadura. S´ha aclarit moltes de les coses que van passar, i s´ha pogut atorgar la responsabilitat a les persones que van estendre el terror. He pogut donar visibilitat a qui eren els meus pares, què creien i per què els va passar el que els va passar.

La dictadura va deixar uns 30.000 desapareguts.

Va succeir a Argentina i dissortadament també continua passant a altres països del món. Molta gent li ha tocat perdre éssers estimats per culpa de les guerres, i per això l´obra connecta amb tothom.

Darrere de l´obra hi ha infinitat d'hores per armar el muntatge. Va ser complicat per a vostè tot el procés de reconstrucció de la història?

Ha estat un procés difícil i complicat. Però el projecte va arribar en un moment de la meva vida en què em sentia bé i veia que ho podia fer, estava preparada per analitzar i anar descobrint punts de la meva vida que desconeixia.

L´ha canviat molt l'obra?

Sí, hi ha moments durs però ha estat una experiència molt positiva, no esperava que fos així. Pensava que seria més pertorbadora, però veus la resposta de la gent davant la meva història i és increïble. M´ajuda a seguir encarant la vida igual, amb molt d´amor i pau.

Funció rere funció, li toca reviure una part tràgica de la seva vida.

Tot i que revisc una història que per a mi continua sent una cosa terrible, al final de l´obra acabo amb una sensació d'alleujament, d'alliberació i contenta.

Després de 21 anys, descobreix que els seus pares no eren els que pensava. Com va reaccionar?

No és només una reacció, és tot un procés que hi ha al darrere. Que la gent vingui al Conservatori i sabrà la resposta d'aquesta pregunta (riu).

La realitat supera la ficció i el teatre social s´encarrega de transportar aquest material sobre l´escenari perquè l´espectador s´hi pugui enfrontar directament, cara a cara, a pèl. El teatre social està agafant embranzida i companyies del país com Xixa Teatre, Zoo(i)Lògic, Pot Teatre i La Conquesta del Pol Sud, que aquest diumenge porta a Manresa Claudia, aposten per aquestes obres.

Claudia explica la història de Claudia Victoria Poblete Hlaczik, que després de 22 anys va descobrir que era filla de desapareguts i que el seu pare no era el militar Ceferino Landa. És una funció on la mateixa Claudia és la protagonista que explica en primera persona el viatge que emprèn a la recerca de la seva identitat. Un dels socis de La Conquesta del Pol Sud, l´argentí Eugenio Szwarcer, té clar que s´ha d´oferir un relat que pugui establir un vincle amb el públic. «La gent està insensibilitzada. Ens bombardegen constantment amb dades. Diuen que una guerra deixa 100.000 morts, i per a molts això no significa absolutament res. Volem fer unes obres que mostrin una història i que connectin amb les persones».

«Sens dubte, el teatre que vol incidir en la realitat està en alça», opina l'altre soci de la companyia, Carles Fernández Giua, director de Claudia. És un teatre que vol posar sobre la taula «qüestions actuals», que pregunta sobre el «funcionament de la societat», i que té ganes de «canviar la realitat». «Veient el món que tenim, l´art no es pot permetre el luxe de no implicar-se», assenyala.

Fernández Giua domina el teatre social i en les seves darreres obres ha plasmat la realitat a través de la història de la protagonista. Un bon exemple és el documental escènic que va dirigir de l´afganesa Nadia Ghulam, on ella mateixa (com farà Claudia Poblete) narrava com es va haver de fer passar pel seu germà gran mort en la guerra per poder mantenir la seva família en el règim talibà. Va portar l´obra arreu de Catalunya i la va presentar a la Sala Petita del Kursaal de Manresa el 7 de març del 2015.

Percebre la realitat

Ara, Fernández Giua torna a la capital del Bages amb un altre espectacle de caràcter social que també facilita l´aprenentatge col·lectiu a través de les experiències humanes. «Volem transmetre totes les emocions que es desprenen de la història de la Claudia. Que l'espectador es plantegi aquest aspecte de la realitat en la qual vivim que està envoltada de ficció. Combinem una part analítica molt important, i la part emotiva que ve de la mà de l´experiència de la protagonista», explica el director.

L´espectador deixa de ser un subjecte passiu que s´asseu a la cadira, i adopta un paper actiu, «interactua» amb l´espectacle.

«La societat ha escoltat el que passa o ha passat a Argentina i Afganistan, però volem que percebin la realitat, que la vegin, que observin l´emoció d´una persona. L´escenari es converteix en un lloc on col·loquem la realitat», diu Fernández.

Per a ell, el teatre ha de «generar un debat i un discurs». Aquest muntatge va suposar per al director un punt d´inflexió: «quan vaig viatjar a l´Argentina vaig veure un territori que ha estat capaç de posar llum al seu passat, debatre´l i jutjar-lo; es discuteix contínuament. I vinc d´un país on això no s´ha fet, la recuperació de la nostra memòria històrica és a les beceroles». Només cal visitar el Valle de los Caídos.