Tenien 13 o 14 anys i era festa major al poble. Les noies sempre ballaven amb les noies però aquell any es van dir: «i per què no ballem amb els nois?». Artur Blasco (Barcelona, 1933) va ser, explicava la santpedorenca Teresa Iglesias, «el primer noi amb qui vaig ballar. Ell segur que no se'n recorda!». Iglesias, amb Maria Sebarroja i Maria Pallarola -de Tuixent però resident durant alguns mesos a l'any a Santpedor- van ser tres de les veïnes que no es van perdre la visita de Blasco. Tampoc alguns dels companys de la promoció nascuda el 33 que fa un temps van celebrar una trobada i que li portaven les fotos. O Valentí Guardiola, el pare del Pep, que també es va acostar a saludar-lo.

No va ser fàcil que aquest vitalista i actiu home de 83 anys entrés a la capella de Sant Andreu. Trobava ganxos cada cop que encaixava de mans o plantava dos petons a les gales de les senyores. Blasco és una autoritat en la música i en la cultura popular dels Pirineus, en especial en la recuperació de l'acordió diatònic i és, també, com es va comprovar ahir, un home estimat al poble on va créixer. El «fill del doctor Blasco», que dóna nom a un carrer del poble, és un fill il·lustre per mèrits propis. Que li'n sobren.

Blasco va omplir la capella on s'escenificava, amb un xic de solemnitat i l'emoció del retrobament, la cessió a l'Arxiu Històric Municipal de Santpedor de la seva obra bibliogràfica completa, 12 volums -8 publicats, el novè es presentarà al juny- que apleguen 1.600 cançons. I és que d' A peu pels camins del Cançoners ja no es poden trobar tots els volums. El foklorista va cedir la seva obra al Departament de Cultura ara fa un any. Però li mancava un desig. Que el seu llegat es quedés, també, a Santpedor, d'on se sent fill. No, Blasco no va néixer a Santpedor. El seu pare era metge a Monistrol de Calders i ell va néixer a Barcelona. Als dos anys va anar a viure a Santpedor, on el seu pare va exercir la medicina i on el fundador de la Trobada d'Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel, va viure fins als 17 anys. Com ahir explicava, «el segment de la vida que comprèn la infantesa i l'adolescència queda marcat per sempre. Jo em sento santpedorenc».

Biòleg de formació, Blasco va viure a Suècia i es va embarcar en un bacallaner a Islàndia, països on va escoltar per primer cop el so d'un acordió que va retrobar a la Seu d'Urgell. En to de confidència explicava que quan baixa d'Arsèguel -on viu- es «desvia» cap a Santpedor per passejar per aquells racons que li porten records. Sense fer soroll.

El seu gran amic Josep Colldeforn va morir fa alguns anys i les visites al poble s'han anat espaiant. Acompanyat de l'alcalde, Xavier Codina, i de les dues persones que van relligar la cessió, Jordi Pasques i Jordi Felip, Blasco va resumir el treball -i el llegat- que deixa després de 50 anys... i que continuarà portant al «meu poble». Aquest «obrer de la cultura» signava en el llibre d'honor i rebia en edició facsímil el primer escut documentat de Santpedor. Tot, en nom del poble.